Vosaltres què feu quan un munt de gent us aconsella veure una sèrie d’enterradors? Jo he seguit el consell.

La primera temporada de Six Feet Under (que a Espanya s’ha traduit com A dos metros bajo tierra) m’ha agradat molt. Té el que jo li demano a una sèrie de televisió: personatges interessants, molt d’entreteniment i quelcom que et desperti l’addicció.

Els personatges de qualsevol sèrie són estereotipats i complementaris, per a permetre que un nombre prou ample de gent s’hi pugui sentir identificada, i a ser possible diferents membres de la mateixa família, i així evitar la discussió al davant de la tele gran. La família Fisher dóna molt joc, però és que a més hi ha un parell de secundaris (Keith i Nikolai) que valen el seu pes en or.

Petites històries humanes, tendresa, humor negre, moments surrealistes, alguna mamella inesperada i una forta càrrega contra moltes convencions socials és el que proposa Six Feet Under. Molt menys morbosa que qualsevol sèrie de metges i molt més àcida que dues de les meves sèries preferides, Picket Fences i Northern Exposure, és tant bona i de ment tant oberta que sembla extrany que l’hagin parida a Hollywood.

Ja tinc ganes de començar la segona temporada.

Adient per a relativitzar la importància d’un munt de collonades. Contraindicada per a puritans i amants de mantenir les aparences.

Salut i sort,
Ivan.