Haruki Murakami és un dels novel·listes de moda, i After Dark la seva darrera novel·la.

After Dark repeteix algunes de les constants que trobo a les seves novel·les: majoria de personatges adolescents, inquiets, amb contradiccions personals i en conflicte amb un entorn social tant exigent moralment i professionalment com despreocupat pel benestar dels altres. Es repeteixen les referències al món del jazz i les parelles atípiques.

No m’extranya gens que Murakami s’hagi fet tant popular, perquè la veritat és que escriu molt bé. Escriu sobre la condició humana sense pretensions i amb molta vivesa, lluny de l’estirament de molts intel·lectuals oficials televisius. Els seus personatges són no només creïbles, sinó entranyables. Murakami els descriu i anima amb una tendresa que traspassa les pàgines i emociona el lector. A mí, si més no.

After Dark, també, introdueix elements simbolistes que compliquen mínimament la narració. Aquest és un canvi en l’estructura respecte de les anteriors El meu amor Sputnik i Tokyo Blues, que em fa suposar que en el futur veurem l’autor experimentar molt més amb la forma i potser abandonar l’esquema de narració lineal.

Adient pels que busquen històries colpidores sense llagrimeta. Contraindicat si busqueu grans drames.

Salut i sort,
Ivan.