La primera cosa que em ve al cap a l’hora de parlar sobre Los santos inocentes és que em sembla mentida que parli del passat recent del país al que visc.

Delibes escriu sobre la vida dels jornalers a un cortijo extremeny a mitjans dels anys seixanta. Una mica abans del meu naixement, si faig cas del llibre, hi havia a Extremadura un règim feudal on els propietaris tenien dret a gairebé tot i els serfs tenien tots els deures.

Com que desconec aquella realitat, no m’és possible saber si la novel·la retrata la situació de manera realista o exagerada. És una sospita que tinc perquè uns personatges són molt bons i els altres molt dolents, sense gaires matisos. En qualsevol cas, la càrrega ideològica és clara i parteix d’una persona que coneix perfectament l’escenari, ja que ha estat un grandíssim aficionat a la caça.

La caça és un dels temes predominants de la novel·la. No només domina l’acció sinó també el llenguatge, emprant tota la riquesa del lèxic cinegètic i zoològic a l’abast de Delibes. Els que som de ciutat necessitem un diccionari a la vora per a entendre els detalls de moltes escenes del llibre.

La novel·la m’ha deixat un regust amarg, tant com la història i els personatges, accentuat pel fet que el dolent de la història es digui com jo (Segon cop que em passa: també a Mujeres al borde de un ataque de nervios), i molta curiositat per aprendre més sobre aquella época i per veure el film de Mario Camus.

Adient si aprecieu un llibre molt ben escrit i amb cura amb l’idioma. Contraindicat si voleu acció trepidant.

Salut i sort,
Ivan.