El premi Sant Jordi del 2001 és una novel·la que barreja moltes coses però no arriba enlloc.
No miris enrera, segona novel·la de David Castillo, és un thriller sentimental, amb pretesa càrrega ideològica, amb puntets eròtics, amb una mica de crònica generacional, amb una mica de retrat d’una certa Barcelona, però que acaba no aprofundint en res.
Les diverses trames que planteja són típiques i tòpiques. L’únic que se’n surt del corrent és mesclar-les totes alhora. I també el fet que l’humor i l’actitud del protagonista, vagi canviant de manera poc comprensible durant tota la novel·la. Si això li passa a un personatge, res a dir, però quan la narració és en primera persona afecta i molt a la pròpia estructura narrativa.
En definitiva, que no m’ha agradat gaire i que m’ha deixat amb ganes de llegir alguna cosa millor sobre aquells anarquistes del tardofranquisme.
Adient per consumir llargs viatges en metro. Contraindicat si demaneu obres ben acabades.
Salut i sort,
Ivan.