La segona temporada m’ha agradat més que la primera.

La sèrie es consolida com un drama amb molt d’humor negre, cap tendència a la llàgrima i molta sensibilitat.

Adient pels interessats en històries humanes i personatges creïbles. Contraindicat pels fans de l’estil Almodóvar.

A partir d’aquí, spoilers.

El personatge de David és potser el que ha evolucionat més durant la temporada. Partint d’una primera temporada on era antipàtic, acaba esdevenint el més sensat de tots i amb molts més matisos. En canvi, personatges que tenien molt de potencial, com el de la mare o la germana han tingut un munt de vivències però no els hem vist canviar gens, continuen comportant-se gairebé igual que al començament. I la nòmina de perduts s’ha incrementat de manera notòria: Nate i Keith estan plenament en aquesta categoria, igual que els germans Billy & Brenda, que podrien fundar una ONG per a psiquiatres sense feina.

M’ha sabut greu també que vagi perdent importància el personatge secundari del capellà, tot i que això ho compensa l’aparició de la rabina sexy. El que no m’han acabat d’enganxar són els que es relacionen amb la Claire, tant la Parker com el seu professor, els trobo personatges massa plans. I la trama de la floristeria trobo que també ha quedat esgotada.

Cara a la tercera temporada tinc l’esperança de perdre de vista a la família de Brenda (no hi ha per on agafar a cap d’ells) i trobo molt interessant l’augment de protagonisme que segurament tindrà la família de Federico, tot i que em fa por que es recolzin excessivament en els tòpics sobre els llatins. Em queda la gran incògnita de què passarà amb Keith.

I m’agradaria molt que augmentés el percentatge d’humor negre.

Salut i sort,
Ivan.