Amb els morts no s’hi juga

Us puc explicar que Amb els morts no s’hi juga és una novel·la negra, que te fortes dosis d’humor, que crea uns personatges molt atractius i d’altres molt esterotipats, i que m’ha agradat molt. Però ho entendreu millor si us dic que m’he llegit les darreres tres-centes pàgines d’una tacada.

Andreu Martín & Jaume Ribera - Amb els morts no s'hi juga

Amb els morts no s’hi juga va guanyar el 2003 el Premi Columna. Potser és que jo no segueixo tant com fa alguns anys l’actualitat literària, però em fa l’efecte que aquesta novel·la mereix més atenció de la que va obtenir en el seu moment. Comparada amb alguns best-sellers internacionals que tothom ha llegit, surt més que ben parada. És una novel·la de lladres i serenos, però com totes les bones del génere negre, hi té molt més a dins que la simple trama policiaca.

D’entrada, Amb els morts no s’hi juga té tres trames policiaques: la seriosa i complexa, resolta d’una manera molt convincent i a l’alçada del misteri que s’havia plantejat; la que actua com a contrapunt còmic, senzillament hilarant; i una altra de literària. Descobrim una col·lecció de personatges excel·lent i variada. Al voltant del detectiu Àngel Esquius habita una trouppe que va des de la caricatura grollera fins el retrat matisat de personalitats més interessants, però curiosament tots els personatges són ben realistes: en tots reconeixem menes de gent de les que n’hi ha molta.

La trama literària sorgeix de la coincidència de cognoms entre l’escriptor Christopher Marlowe amb el detectiu Philip Marlow, el personatge creat per Raymond Chandler. Aquesta anécdota serveix d’excusa perfecta per introduir una reflexió gens menyspreable sobre el sentit de la Literatura, una activitat sempre a cavall entre les pretensions d’alta cultura i passar a la posteritat amb el segell de l’excel·lència artística i la pertanyença a una èlit selecta; i l’afany d’entretenir i obtenir l’agraïment més immediat del lector, i quants més lectors millor. L’homenatge que pel camí rep Manuel Vázquez Montalbán és alhora deliciós i commovedor.

L’escriptura d’Andreu Martín i Jaume Ribera és àgil, captivadora, tant detallista com demana el génere i molt més pulida que altres autors de novel·la negra que per a donar realisme a una obra no se’ls acut altra cosa que fer servir un llenguatg procaç i ple d’insults. Al contrari, la narració en primera persona dibuixa un personatge i una mirada irònica, subtil, ple de matisos i que dóna molt joc per a properes novel·les que ja estic impacient de descobrir.

Adient si llegint passeu bones estones. Contraindicat si per vosaltres cinc-centes pàgines és el nom d’una pel·lícula de terror.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s