Crec que va ser Zola, però no estic segur. Li van demanar que perquè no escrivia sobre temes morals edificants, que ajudessin a progressar la societat, i ell va contestar que preferia mil vegades l’art per l’art en sí mateix. A Woody li van proposar que rodés un spot publicitari de Barcelona disfressat de pel·lícula de Woody Allen, i va dir que si.
Com a publirreportatge sobre Barcelona, Vicky Cristina Barcelona és més aviat ridícul. Són molt millors Barcelona de Whit Stillman, i Todo sobre mi madre d’Almodóvar. Com a film, Vicky Cristina Barcelona és fluixeta. Una comèdia que només fa gràcia a estones. Com a peça dins la filmografia de Woody Allen, és senzillament una vergonya.
Vicky Cristina Barcelona m’ha fet tota la impressió de ser un esboç del film que volia arribar a ser, de no estar acabada. Li falta definir millor els personatges, li falta lligar bé un parell més de gags, li falta subtilesa en un munt d’escenes, i li falta alguna sorpresa, quelcom que no sigui previsible més enllà de les anécdotes argumentals. La trama general és molt i molt previsible.
Dels actors, poca cosa a dir. Bardem fa de Javier Bardem versió macho ibérico, un paio amb personalitat i cara de pòquer. Scarlett fa de guapa divina de la muerte i tonta com nomès una rossa tòpica pot ser-ho. I Penélope, desfermada i espectacular ella, sembla incrustada des de qualsevol peli d’Almodóvar. Només hi ha un problema: als personatges els hi falta ànima. I al guió, substància. La desconeguda Rebecca Hall resulta ser el millor de la cinta, tot un descobriment.
Malauradament, gairebé tots han quedat contents amb aquesta imitació de cinema. Woody ha pogut rodar una pel·lícula més i la seva família ha fet vacances a la Mediterrània; Jaume Roures ha vist el seu nom imprés als crèdits i ha ingressat un bon pessic; els polítics han sortit a la foto; i alguns actors catalans han tingut el seu moment de glòria (vaig identificar La Lloll i l’Abel Folk, però em vaig perdre el Joan Pera). La imatge de Barcelona i els fans acèrrims d’Allen hem sortit perdent.
Una decepció com una casa.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!