Eduardo Mendoza és un dels meus autors preferits. Domina la narració com pocs, i manipula tant el vocabulari com la narració amb una flexibilitat que molts pocs són capaços d’aconseguir.
Jo divideixo la seva obra de ficció en tres grans vessants. Per una banda, les seves novel·les més realistes, com La verdad sobre el caso Savolta; per una altra, la narrativa breu de caire melancòlic, com La isla inaudita; i finalment, la narrativa breu en plan de conya, entre les que figuren Sin noticias de Gurb i aquesta darrera entrega del seu talent.
Els que n’heu llegida alguna, ja sabeu de que van les seves històries: protagonista excèntric que es troba desplaçat en l’escenari de l’acció i ha de respondre de manera heròica davant l’adversitat. Adobat amb subtils bromes polítiques i socials i amb acudits escatològics i gens subtils. I contra tot pronòstic, l’heroi desgrana un munt de sabiduria i sentit comú, que acaben desembocant en la resolució de la trama detectivesca.
El asombroso viaje de Pomponio Flato és molt divertida, molt irreverent i molt fàcil de llegir. Se’n fot d’un munt de tòpics i dels best sellers amb pretesa base històrica. I, especialment, humanitza uns personatges sagrats que, ben mirat, guanyen molt en aquesta versió pagana dels miracles a Palestina. I en contra del que molts segurament temieu, els sentiments religiosos no són ofesos en cap moment.
Recomanable pels aficionats a la sàtira i a la irreverència. Contraindicat per dogmàtics i acèrrims del Codi Da Vinci.
Salut i sort,
Ivan.
Actualització: al Miquel també li ha agradat.
Lo bloc 
Digues la teva!