És extrany això de llegir una obra de teatre. El text queda despullat i t’apropes més al discurs de l’autor, alhora que perds la vivacitat i les connotacions que li donen els actors.
En el cas de David Mamet, del que a banda de veure en escena o en pantalla he llegit algunes obres, s’afegeix que el text és molt natural. Els diàlegs no són gens recargolats i reprodueixen fidelment la manera d’actuar dels nostres temps. I, tot i que l’acció d’aquesta obra representa que està localitzada fa una pila d’anys, els diàlegs són prou directes. Una mica més de subtilesa, per cert, no hagués estat de més.
Dos cops m’he quedat amb les ganes de veure el muntatge del Teatre Lliure. Ara encara em sap més greu. L’obra és alhora divertida i reflexiva. Apunta cap a temes obvis (l’homosexualitat, les relacions estables de parella) i cap a d’altres (lluita de classes, hipocresia com a eina social, l’afany per diferenciar-se) sempre presents a la sempre interessant obra de Mamet.
Adient pels que us agradi la ironia. Contraindicat si no aprecieu l’esgrima verbal.
Jo és que sóc molt fan del David Mamet.
Salut i sort,
Ivan.
Digues la teva!