No us penso soltar cap parrafada sobre un tema del que vosaltres probablement en sabeu més que jo i a més ja esteu cansats de llegir. O sigui que seré breu: entre Londres, París o Roma, em quedo amb Roma.

És més el meu estil. París és per anar ben vestit, amb americana i corbata. Londres és per anar modernillo, amb roba de marca, sense corbata i pentinat però que no ho sembli. En ambdós casos, observant com t’observen.

Roma, ciutat on veus molts romans perfectament vestits, planxats i pentinats, és per anar al teu aire, lliure, relaxat i despreocupat, amb texans i ulleres de sol, somrient i mirant tot el que de bonic t’envolta. Una delícia.

Dir-vos també que anar-hi al febrer ha estat un encert. Els dies (curts, a dos quarts de sis es fa fosc) han estat lluminosos i ben just si hem vist algun núvol de cotó, d’aquests que posen sobre les esglèsies per a fer bonic. La temperatura és inferior que a Barcelona (zero graus a les vuit del matí) però la sensació de fred és també inferior, degut a la molt menor humitat (tot i haver el Tíber, què extrany).

Roma té un munt de monuments, museus, restes històriques i esglèsies destacables. I també uns quants barris que fa goig recórrer passejant, buscant els patis interiors de les cases, mirant les façanes pintades o els restaurants a peu de carrer, o l’empedrat que ja no es troba a casa nostra. La Roma italiana guanya per golejada tant per qualitat com per quantitat qualsevol comparació amb altres ciutats. Admeto que a París no li fa golejada, d’acord. Però és que després hi ha la Ciutat del Vaticà i les basíliques què, tècnicament, continuent sent part (i propietat) de l’estat pontifici dins de la mateixa capital italiana. I aquí París ja no pot competir. Ni parlo d’altres ciutats.

Moment pel record: Ivan, aficionat a la Història de les civilitzacions, enmig del Fòrum Romà, al bell mig del que era el centre del món ara fa dos mil anys, deixant de llegir la guia i dient que ja podien marxar, que ja no li quedaven ganes de veure més. Et pots creure que estava cansat, esgotat, abrumat, després de tant d’art i tanta història?

Això si, al cap de dos dies vam tornar i el vam visitar de debó.

Salut i sort,
Ivan.