El món té molts problemes, i és molt difícil jutjar quin és més greu que els altres. L’amenaça d’armes nuclears incontrolades o en males mans ens podria abocar a una catàstrofe o a una guerra; el canvi climàtic pot ser un gravíssim problema; el terrorisme ens obliga a desviar ingents energies i recursos que anirien molt bé a d’altres causes; i així un munt. Però si hi ha un problema que ara mateix afecti d’una manera gravíssima a un percentatge altíssim de la població mundial, és la discriminació per raons de génere.

Francament, no crec que hagi una solució ràpida i efectiva al problema del masclisme. Quan una mentalitat porta quatre-mil anys arrelada a societats de tot el món, ja poden venir canvis legals, declaracions solemnes i tropes d’ocupació. Cal canviar de debó la mentalitat, i punt.

I els canvis culturals són lents. Prenen generacions i un gran esforç en educació. I em temo que a molts massa indrets no es veurà com una prioritat el tema de la igualtat de la dona. Per tant, a l’hora de fer judicis sobre la situació de la dona, allunyem-nos de temptacions eufòriques i eurocèntriques o catastrofistes i provem de tenir una mica de perspectiva històrica. Apunto alguns fets.

A molts llocs del món la dona continua sent propietat dels homes de la seva família. Ja sigui el marit, el pare, o el germà gran. Per exemple, a Aràbia Saudí, on una dona no pot trobar-se a soles amb un home. Hi ha llocs on fins i tot és una mercaderia i se la pot vendre en matrimoni, com en el cas de la foto de més amunt.

Fins aquí, cap novetat. Si no m’han enganyat els llibres d’Història, això pertany a la nostra tradició cultural: Ramir d’Aragó va casar sa filla Peronella amb Ramon Berenguer IV quan aqusta era un infant, per posar un exemple ben nostre. I fins fa quatre dies el codi penal espanyol admetia com a atenuant l’adulteri femení en el cas que el marit matés la muller, fes servir o no una banya.

Segon fet rellevant: al món, i no només al món occidental i desenvolupat, comença a haver una massa crítica de mà d’obra femenina qualificada. Que la dona treballi en condicions d’explotació o, col·loquialment parlant, de machaca, això ha sigut sempre. Cambreres, empleades domèstiques, cuineres, mainaderes, i comadrones, de tota la vida. Més tard mestres i infermeres, actrius i cantants. Ara, a més, metgesses (ja no les declaren bruixes), directores d’hotel, presentadores de televisió, i d’altres professions respectables. Ja no són només casos excepcionals, com reines o artistes, i les noies del carrer poden trobar models reals que els serveixen d’exemple i amb les que comparar-se.

Provaré de dir-ho més clarament. Que Hillary Clinton pugui ser presidenta dels Estats Units o que Carme Chacón sigui ministra del Regne d’Espanya o que els partits polítics hagin de fer mans i mànigues per trobar un 50% de candidates no millorarà la vida de cap altra dona. En el passat ja ha hagut altres dones (sempre excepcionals) amb poder: Maria de Medicis, Catalina la Gran de Rússia, Elizabeth I d’Anglaterra, etc. Però la seva excepcionalitat (i el fet que hagin heredat el poder) fa que no puguin servir d’exemple. Ara, per primer cop a la Història, la nostra societat admet l’èxit de les dones. A Caterina Albert ja no li caldria avui signar com Víctor Català.

I és l’èxit de dones que per a triomfar no han hagut de nàixer filles de, ni ser les més boniques o tenir una veu extraordinària, ni (permeteu-me la grolleria) obrir-se de cames més que ninguna. A més llocs del món que mai a la Història, i cada cop a més llocs, avui en dia una dona pot triomfar. Compte: Tampoc no estic dient que sigui fàcil o que ho tingui tant fàcil com un home.

I tercer i últim, que ja m’allargo massa. Ara, protesten. A l’Iran, un país que es troba en un estat comparable al de la nostra Edat Mitja, on les dones no poden escollir com anar vestides, i que és el paradigma del maltractament social i polític a la dona, associacions de dones protesten contra la el govern. No hi tinc cap esperança en que elles aconsegueixin cap resultat tangible, a banda d’algunes bastonades, però no he llegit enlloc de quelcom semblant a la nostra història medieval.

Els temps canvien, i canvien per millor, però molt poc a poc.

Salut i sort,
Ivan.