Veient José Luís Rodríguez Zapatero a la tribuna del congrés durant el debat sobre el caos ferroviari barceloní, vaig tenir la impressió que aquest home no entén el problema.
Em va fer l’efecte que el Presidente es queixava amargament de la ingratitud i la incomprensió dels polítics catalans. Dels que són els seus aliats autonòmics i dels que són els seus aliats en moments concrets a Madrid. Esbatussar-lo a ell, que ha fet tant i ha hagut d’aguantar tant pels catalans!
Pobret.
No serveix de gaire augmentar un any les dotacions pressupostàries, si has permés durant vint anys que aquestes siguin magres i insuficients. Del que hi ha queixa és de la passivitat passada, no del pressupost actual. I atenció: els pressupostos són previsions; caldrà revisar el grau d’acompliment de les inversions previstes.
Tampoc serveix de gaire que ahir, a una hora en que ja no quedaven gaire diputats ni periodistes al parlament, li digués al PP que havien fet política amb l’anticatalanisme. Perquè quan CiU recolzava el govern d’Aznar, el PSOE va fer exactament el mateix.
I tampoc serveix de gaire dir que s’està fent el projecte de l’AVE el millor que es pot, perquè resulta que no només no hi ha AVE sinó que a més ha deixat d’haver Rodalies. Com diria un client informàtic: no va.
I malauradamet per Zapatero, i pels que creiem en les bones maneres, el somriure i les bones paraules han deixat de servir-li de res. Perquè quan promets solemnement i no cumpleixes, la teva credibilitat s’ensorra, i la gent enlloc de valorar el que dius només parla de la teva cara.
Salut i sort,
Lo bloc 
Digues la teva!