Suposo que a hores d’ara no queda ningú a tota Europa que no sàpiga qui va ser Antonio Puerta i com ha mort. Vagi per davant que la seva mort em va impressionar molt i em sap molt greu. Però m’agradaria que parlessim cinc minuts de tot el que s’ha organitzat al voltant d’aquest traspàs.

Primera idea: només el FC Barcelona i el periodista Ramon Trecet s’han manifestat públicament en un sentit constructiu. Fem quelcom per a que això no torni a passar. El Barça, oferint una quantitat poc més que simbòlica de diners per a la recerca en malalties cardiovasculars. El periodista, proposant la cel·lebració d’un congrés mèdic especialitzat. Repercusió d’ambdues iniciatives? Gairebé zero.

Segona consideració. La mort d’una persona jove, i més quan fa goig, és popular i sembla que bona persona, és especialment conmovedora. Però d’aquí a les manifestacions de dol que hem presenciat, hi ha molta distància. Ningú no s’ha demanat pel grau de sinceritat que ha hagut en tant de dolor i tanta solidaritat. Digueu-me malparit o malpensat, però crec que aquí hi ha molta exageració, molta hipocresia i molta postura políticament correcta, que és la manera fina de dir-li a la hipocresia avui en dia.

Tercer concepte. La setmana passada vaig haver d’esmorzar amb la fotografia de la companya de Puerta, embarassada i desconsolada, plorant a l’enterrament de l’Antonio. Em temo que ella i els seus éssers estimats també van haver d’esmorzar aquella fotografia. No discuteixo que sigui legal publicar aquesta mena d’imatges a primera plana. Però si qüestiono que sigui moralment correcte i de bon gust. Quan els periodistes parlen d’interès informatiu, no volen dir interès econòmic i morbós?

I després dels tres plats, les postres. No ha estat la única mort recent d’un esportista en circumstàncies semblants. A Brielandia m’entero d’una altra, que tampoc no serà la darrera. Amb aquest altre noi no ens hem de solidaritzar? O és que el saldo de plors ha quedat a zero, com si fos una targeta de crèdit?

Quan la Mary Santpere va reaparèixer als escenaris després del suicidi del seu marit, el primer que va dir va ser la vida continua. No només això, la vida sigue igual, que cantava Julio Iglesias.

Salut i sort,