Entrem a una cafeteria de Kyoto, per prendre alguna cosa calenta mentre esta plovent a bots i barrals. Jo demano un cafe au lait i, ves per on, me’l serveixen amb gel. Els faig entendre que el volia calent i les cambreres, que no parlen altra cosa que japonès, em fan entendre que allà aquest nom vol dir un refresc amb gel.

Mentre la Vio es pren el seu suc de taronja, anem preparant el recorregut per Kyoto. Al cap d’una estona, les dues cambreres s’han adonat que no he tocat la beguda i, sense que jo m’ho esperi, es presenten a la nostra taula, comencen a fer les habituals reverències de salutació i, tot somrient, admeten que el malentés es culpa seva, que els sap molt greu la mala estona que estic passant i em demanen si vull un cafè calent.

Quan aconsegueixo tancar la boca de la sorpresa que tinc (és que a més, s’han esforc,at a trobar les quatre paraules necessàries en anglès per a poder-nos comunicar), els dono les gràcies i els dic que si, que voldria un cafè calent.

Me’l porten, i mentre me’l prenc continuu al·lucinant amb el detall que han tingut.

Al cap d’un minut torna a venir la cambrera i un altre cop les reverències. Ara, què?

Deixa una moneda de 50 iens a sobre la taula. És clar, el cafè costa menys que el cafè amb llet gelat!

Igual que als bars de casa nostra, oi?

Salut i sort,