Avui, com que és dilluns i els museus tanquen, ens hem dedicat a passejar.

Hem començat pel barri de Shibuya. Pels que heu vist 300 cops Lost in Translation, la plaça on hi ha un munt de gent i que es creua en diagonal, vista des del mirador d’un Starbucks. Un barri molt comercial i on hi ha molt de moviment pero gens d’aglomeració.

Després hem anat per Shinjuku i Omote-Sando. Més botigues i centres comercials, especialment l’avinguda Omote-Sando, que es on hi ha totes les botigues de marca: Gucci, Benetton, Zara, etc. És aqui on he dinat a un kaitensushi per l’astronomica xifra de 450 iens. Dos cafès a un Starbucks et costen gairebé el doble.

El punt àlgid del dia ha estat la visita al temple de Meiji-jingu. Preciós, tot i que no és l’original de l’Edat Mitjana, sinó que va ser reconstruit després de la Segona Guerra Mundial, quan va ser destruit pels bombarders nordamericans. L’han tornat a fer amb cedres de la illa d’Hokkaido, que tenen una especial reputació.

Hem tingut la sort de coincidir amb un casament i poder veure la desfilada dels nuvis, sacerdots i família, que han suportat estoicament la sessió fotogràfica a que els han sotmes tots els turistes presents.

Els temples sintoïstes (ja en portem dos) semblen força senzills en aparença. Construits de fusta, consten d’un recinte quadrat que envolta un o mes edificis, en el principal dels quals hi ha l’altar, que no està massa ornamentat i és zona reservada als sacerdots.

Els creients s’acosten al davant, on poden deixar una ofrena. Aleshores piquen de mans i fan tres reverències. No sé si preguen o demanen algun desig. Alguns turistes els imiten, pero jo crec que els ritus religiosos només s’han de practicar si hi creus.

No menys espectacular és el bosc que envolta el temple, una autèntica maravella. Alla dins hi ha un silenci impresionant, que nomes trenquen les teves petjades sobre la grava del cami i els crits dels ocells. I ets enmig d’una ciutat amb més de 12 milions d’ànimes. Pero Tokyo en comparació amb Barcelona és una ciutat molt silenciosa.

Finalment, hem fet un altre recorregut pel barri on som ara, Ueno. El parc que hi ha té un estany enorme. La meitat de l’estany es pot recorrer amb barca (n’hi ha algunes amb una forma d’ànec bastant ridícula) pero l’altra meitat està completament coberta de vegetació acuàtica, i és on deixes de veure ànecs (dels de debó) i veus tortugues.

Hi ha més coses, però vindran en altres articles. Si algú té alguna curiositat en particular, que pregunti als comentaris.

Salut i sort,