Una parella d’icones de l’anomenat smooth jazz signen un disc perfecte, en el que han aplegat un munt de figures convidades.

Els convidats físics inclouen Patti Austin (una grandíssima i menys coneguda del que es mereix cantant de jazz), Paul McCartney, Herbie Hancock i Stanley Clarke, i entre els convidats virtuals, aquells que van escriure cançons que aquí es versionen, podem mentar Darryl Hall (Every Time You Go Away), Sam Cooke (Bring It on Home to Me) o Bobby Womack (Breezin’), o sigui que estem dient paraules majors.

El resultant és excel·lent, tant quan la cosa sóna més smooth (Summer Breeze), més jazz clàssic (sorprenentment Breezin’) o quan els pega pel rythm’n’blues (Every Time You Go Away, dels Hall & Oates). Barreja d’estils i homogeneitat en el tractament: guitarres dolces i veus suaus, amb acompanyaments càlids i mig temps contundents formen un disc que ens agradarà molt i igual a tots els que haguem passat la barrera dels 30 i la necessitat compulsiva de tralla/ritme perquè si. S’alternen les lentes per a ballar agarrat i les més marxosetes per a bellugar-se amb més ritme, però no és un disc per a la pista sinó més aviat per acompanyar una xerrada i una copa.

A més, tots dos protagonistes mostren un excel·lent moment interpretatiu. Al Jarreau resulta menys protagonista del que es podria esperar, especialment quan veus que ha afegit lletres a algun tema instrumental i que és l’únic dels dos que ha composat manterial per l’àlbum, però quan canta ho fa amb sentiment i convicció, sense escoltar-se a si mateix. Per la seva banda, George Benson encerta a fer alguns dels millors solos que li recordo en molt de temps. Durant anys he tingut la impressió que s’imitava a si mateix, però en aquest disc no sóna tant a impostura com a desenvolupament natural de les cançons.

Si a més haguessin convidat Kenny G l’alineació hagués estat complerta, però possiblement s’haguessin passat de sucre, però així els ha quedat rodó.

Salut i sort,
Ivan.

Al Jarreau & George Benson
Givin’ It Up
Concord, 2006.