Mala llet

Avui tinc ganes de fer una reflexió sobre la mala llet actual. Sense haver fet cap estudi sociològic, només amb impressions personals i a partir del que veig pel carrer, a la tele, el que sento als amics i companys de feina.

Fa un temps, Barcelona podia presumir d’un civisme exemplar en matèria de tràfic: els semàfors es respectaven, la gent no s’escridassava (no massa) per discussions de conducció i no es veien els slaloms i tallades que ara podem veure a poc que circulem per Canfanga. La gent aparcava on i com podia, però en això ni hi ha agressivitat, ni ha canviat gaire. Parlo de l’època en que jo anava a la Facultat, o sigui fins el 1995.

Avui en dia, si t’esperes a un semàfor fins que es posi verd, pràcticament et quedes sol; he presenciat baralles molt agres per motius circulatoris; hi ha molta agressivitat a l’ambient, allò que els pol’tics anomenen crispació i que tota la vida hem anomenat mala llet. I si et fixes en quins són els hàbits de circulació actuals, es semblen més als de Damasc i el tercer món en general que al que t’ensenyen a l’auto-escola.

I si en lloc de mirar el carrer mires altres àmbits, la situació és la mateixa. El de les escoles surt cada dia a la primera plana dels diaris: o quatre nens abusicas es passen amb algun company, o algun pare atonyina algun professor, o la variant que toqui aquell dia. Els hospitals sembla que també són escenari de més situacions d’agressivitat. I els platos televisius, i les tertúlies radiofòniques, encara que la majoria de cops la violència sigui verbal (i alguna volta, tranquilament premeditada). I de la vida política, ni en parlem.

Diagnòstic: mala llet generalitzada.

La gent està cremada. I a casa pensem que una de les principals causes és que està frustrada econòmicament. En aquests darrers anys, el nivell de vida no ha fet més que baixar: els sous han mantingut la seva tradicional estabilitat (recordem que la moderació salarial és la única recepta que coneixen les organitzacions empresarials per a que no augmentin els preus dels productes que elles venen) mentre que el preu de serveis bàsics (alimentació, habitatge, benzina, aigua) no ha moderat la seva alça.

Més llenya: si fas poc i rebs poc, cap problema. Però Espanya està batent récords mundials (i no és conya, són dades de l’OSCE) en dedicació laboral: som el país que més hores treballa al cap de l’any (i també el que menys rendiment li’n treu; d’això intentaré parlar-ne un altre dia). I hi ha tota una generació que hem fet cas als nostres pares: estudia, que et faràs un futur. Esforça’t i l’endemà no t’hauràs d’amoïnar. Aquesta generació contempla frustradament com les seves esperances i la seva inversió de temps, esforç i calers reben la recompensa d’una feina sense estabilitat i un sou irrisori, que no permeten assolir a mig termini el nivell de vida dels seus pares.

Els meus pares van nàixer a un país arruinat per la Guerra Civil i que va tirar cap amunt, l’únic que podia fer: pitjor que amb targetes de racionament i restriccions de tota mena no podies estar, amb mitja Espanya arrassada, molts morts, empresonats i exiliats que ja no podien treballar pel país i la resta del món matant-se en una altra guerra i sense poder tirar una mà (ni ganes que tenien).

Mon pare no va tenir l’oportunitat d’anar a la Universitat. I va veure com els que si que la van tenir, sense haver de matar-se especialment, es feien els reis del mambo. I clar, cada cop que em veia mirant pel·lícules o llegint tebeos em deia que això no em donaria de menjar, que millor em posés a estudiar.

La gent sap que hi ha moments dolents. Las vacas flacas, a aquest país han estat (i són) duríssimes per a molta gent. Quan va pujar el preu del petroli al 1973, o quan es va haver d’escometre la reconversión industrial, o quan les empreses espanyoles, sense les condicions artificials que imposava la dictadura franquista van haver de posar-se a acomiadar treballadors per a poder sobreviure, les que aconseguien sobreviure. La gent entén perfectament que quan van mal dades, pateixen patricis i plebeus, els darrers molt més que els primers.

Però crec que la gent no entén el que està passant ara. Ara (molt esquemàticament; con brocha gorda) només guanyen quatre i moltíssims anem amb la corretja apretada al màxim. I diuen que estem en un excel·lent moment econòmic.

Els meus pares potser van haver de patir per a tenir la nevera, l’equip de música o algun luxe, però mai no van patir per arribar a final de mes, com pateix ara molta gent, o pel sostre sota el que dormir o per la feina del proper mes. I només entrava el sou de mon pare, perquè el que li pagaven a ma mare per cosir a temps parcial a casa no era una quantitat comparable. I no tinc uns pares tant fora del qu és comú, crec jo.

En canvi, les parelles de la meva generació no ens podem permetre que un dels dos es dediqui a sus labores, per molt poca gràcia que ens faci matinar cada dia. I ja sabeu el que han de patir les noies per a poder estar una mica de temps amb els seus nens acabats de tenir, quan abans no s’entenia massa que una mare treballés. Tenint tots dos un bon sou i sense cap ensurt laboral, poden gaudir d’uns quaranta anys de moderació econòmica per a poder pagar la hipoteca i després gaudir de la maravellosa pensió de jubilats que sembla que tindrem aleshores, ja m’enteneu. Els catalans i els espanyols hem guanyat moltes comoditats, però hem perdut nivell de vida.

Ens van prometre que entrant al Mercat Comú arribariem al nivell de vida europeu. Però ara que som a la Unió Europea, més aviat sembla que viatgem cap a Taiwan. I ningú no ens explica perquè el canvi de destinació, ni perquè hem de renunciar a la primera classe per viatjar en turista, ni si tenim dret a cap mena de compensació. I sospitem que no, i que encara ens tocarà empassar-nos més coses.

Salut i sort,
Ivan.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s