Vaig publicar aquest article a l’anterior versió de Lo Bloc, quan hi era a blogspot. Com que ja no és accessible allà, la torno a publicar, sense tocar-hi res.

La col·laboració entre un geni de la guitarra i un mestre del piano ens deixa un decebedor i molt bon disc.

Vaig descobrir Pat Metheny mentre estudiava Informàtica, gràcies a Anna, que creia que era el millor músic del món. Des d’aleshores és un dels meus guitarristes de referència. Construeix una música molt agradable, amb punxes agudes i planúries suaus, regalant estones dolces i moments de gran intensitat. Fa discos que tant li podria regalar a mon pare com recomanar-li als meus cosins més joves. Porta trenta anys al cim del jazz modern.

Brad Mehldau és un descobriment molt més recent, gràcies a una crítica crec que de La Vanguardia. Un pianista modern però ortodox, que desenvolupa improvisacions i temes moderns amb una aproximació clàssica. Ha fet solos, trios i ha participat en projectes més amplis. Si t’agrada el jazz, és algú a qui anar seguint, perquè tothom el dóna com el pianista més interessant d’aquesta generació i el senyala com futur hereu del mestre Jarrett.

Amb aquests antecedents, i sabent que quan una discogràfica junta dos galls al mateix estudi de gravació la cosa va de bo, les expectatives són màximes. El que aquest any hem tingut és només la primera part d’aquella col·laboració, una setmana plegats a un estudi de Nova York, al desembre del 2.005. Durant el 2.007 s’editarà un segon àlbum.

I aquest primer àlbum són tres peces de Mehldau i set de Metheny, de qualitat bona i uniforme, sense cap genialitat però tampoc sense farciments innecessaris. Tot sóna bé, seguint fidelment els estils respectius i aconseguint fer-nos creure que aquest duo ha tocat junt durant anys. El diàleg entre tots dos instruments és natural i brillant en ocasions, sense cap mena d’interferència -fet destacable en aquesta combinació d’instruments. Hi ha talls que animen i n’hi ha que emocionen, tots agraden. Un molt bon àlbum de jazz modern, amb improvisacions (hi ha un moment que Mehldau sembla que imiti Keith Jarrett), amb bon free jazz i amb tres peces del pianista que amb la guitarra guanyen molta vivacitat.

Però jo em quedo decebut. Decebut perquè els anteriors duets de Metheny, amb monstres com John Scofield o Charlie Haden van deixar obres mestres inqüestionables. La suma de talents hauria de multiplicar el resultat, i aquí només arriba al màxim de tots dos. A més, no hi ha cap mena d’innovació. Fa més de 10 anys vaig anar -amb aquella Anna– a veure Metheny al Velòdrom, on presentava Parallel Realities acompanyat de Jack DeJohnette, Herbie Hancock i Dave Holland (aquests si que eren galàctics i no uns que es vestien de blanc…) i la música que interpretaven era calcada de la que podeu escoltar en aquest àlbum. 10 anys haurien de notar-se. Quan dos genis no aprenen del pas del temps, malament.

O sigui que si prescindiu del totxo que us he fotut i escolteu el disc, us agradarà. Però no espereu una obra mestra, perquè no és el cas.

Salut i sort,
Ivan.

Pat Metheny & Brad Mehldau
Metheny Mehldau
Nonesuch, 2.006