Good Night and Good Luck

Clooney signa un film de forma austera i gran contingut.

Mentre veia la pel·lícula, i immediatament després de sortir del cinema, vaig criticar la manera d’explicar la història. Vaig tenir la impressió que no havia una trama argumental, sinó que el Clooney-director s’havia limitat a presentar una sèrie de moments cronològicament ordenats en el temps i relacionats amb el petit àmbit de l’emissora CBS i el seu programa de notícies polítiques comentades. Quan li vas donant voltes a tot plegat, resulta que la vida és això, la majoria de vegades la gent no es proposa ensorrar el mur de Berlin o derrotar la censura, sinó que el que vol és denunciar una injustícia concreta i treure endavant un tema molt particular. I un altre, i un altre més. I això, aquest estat d’ànim, el film el trasllada molt bé.

El Clooney-guionista centra exclusivament la seva mirada sobre l’equip del programa. Potser influït per son pare, periodista de professió, Clooney ha rebutjat la opció d’explicar una trama política (que hagués fet Oliver Stone amb aquest material?) i el que ens explica és la vivència de gent normal en un moment excepcional de la història política americana. La decisió de representar tant McCarthy com els altres polítics només a partir de filmacions originals reforça aquesta perspectiva televisiva: no és la realitat el que veiem, sinó la visió de la realitat que ens ofereix la televisió. I un altre detall: per a explicar la història no ha necessitat més que la hora i mitja clàssica, igual que els grans films de tota la vida.

El Clooney-actor, igual que la resta dels seus companys, ho fa bé i punt. Tots responen solventment uns personatges sense massa complicacions i on destaquen David Strathairn (impresionants els primers plans sobre ell) i Ray Wise en el paper del periodista massacrat pel seu passat esquerrà.

El Clooney-productor ha estat molt valent. No tant per escollir l’espinós tema del film, que admet una lectura actual políticament correcta, proamericana i anti-Bush, molt del gust del Hollywood progre, com per haver-la rodat en blanc i negre. Aquesta opció, juntament amb els talls de jazz, li dóna un aire retro que li escau molt bé al film.

Quan vaig sortir del cinema pensava que havia vist una bona pel·lícula. Ara crec que vaig
veure l’estrena d’un futur clàssic. Farà George Clooney el mateix tomb que Robert Redford, passant de cara bonica a autor?

Salut i sort,
Ivan.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: