La tomba d’Evita

Avui està fent una calor infernal. No és ni de lluny com el que vam patir a Aqaba, però et deixa igualment aplanat i sense ganes de fer res.
Hem anat al barri de Recoleta, a visitar el famós cementiri. Oblida Montparnasse, és vulgar. I la tomba de Jim Morrison, un tros de pedra tot just ben tallada. El cementiri guais de debó és Recoleta, on a banda de la mítica Evita dormen el somni dels justos un munt de patricis argentins: presidents de la República, ministres, generals, fills de rics, antics presidents de clubs esportius i organitzacions patronals, … és el Who Has Been Who d’Argentina. Bé, també hi ha absències destacades, com les de Gardel i Perón, però és que ells són a un altre cementiri a 20 minuts d’aquest.
El d’Evita és un sepulcre molt modest per l’estàndar de Recoleta. Dos metres d’alçada de marbre negre, amb un reixat que tanca la cambra interior on es guarda el sarcòfag i un munt de plaques finançades per “sus discípulas” o anònimes, però totes hagiogràfiques. Està, a més, a un carreró lateral, de menys d’un metre d’amplada, la qual cosa dificulta les aglomeracions d’admiradors i curiosos, que així mateix s’apleguen a escoltar el guia o llegir la seva pròpia guia de viatges. Què trist haver de morir jove per a esdevenir un mite immortal!
Mitomanies a banda, el cementiri és impressionant. Els rics argentins no s’han estat de res per a enterrar els seus morts. Hi ha nínxols com els de qualsevol poble, és clar, però estan arraconats i són una minoria. La majoria són panteons, de diverses mides, però que en els casos més grans arriven al conjunt escultòric de més de tres metres d’alçada o a la cripta sota la capella. El pòrtic de la capella s’assembla més a una catedral en miniatura que no a una tomba.
Com a tots els cementiris, la jerarquia que havia en vida es perd al traspassar. El que va ser president de la república té un panteó luxós, però no comparable a l’antic ministre de la guerra, que gaudeix d’estàtua de mida natural, naturalment d’uniforme, faltaria més. Un tal Mitre -potser el també president- és recordat per tres escultures d’estil neoclàssic, mentre que la jove filla d’una família rica que no li va poder cel·lebrar el 22è aniversari descansa a una cripta subterrania, sota un recordatori gravat a la pedra en italià.
Tots els cementiris evoquen històries passades, aquest et porta a imaginar-te uns ambients d’opulència colonial i post-colonial, ambients refinats (si més no en les formes) i certament benestants. El diner no et dóna la felicitat, diuen. El cert és que no et lliura de la mort, ni la teva ni la dels teus éssers estimats, però a alguns els permet el consol d’enterrar-los a lo grande.
Salut i sort,
Ivan.
Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s