L’article ¿Qué será de las humanidades digitales en cien años? de la revista Mètode de la Universitat de València és una interessant reflexió sobre la longevitat de la informació en format digital.

Pels que hagueu fet servir el traductor i en lloc de l’original en castellà preferiu la traducció anglesa de l’article, aquí el teniu.

Quanta de la informació que hem emmagatzemat podem utilitzar realment? Com hauríem de crear contingut perquè continuï sent accessible a mitjà i llarg termini?

Una pregunta que de fet m’he plantejat i he respost de manera desencisada ja força vegades. Aquella foto dels amics que sé que hi és en una capsa ves a saber a quin racó traster; aquelles cassettes que fa anys que ja s’han desmagnetitzats; les fotografies guardades en discs durs que ves a saber com estan, o que són perdudes enmig l’oceà del núvol; els films en CDs pels que ja no tinc reproductor… L’afany de guardar és més gran que el de buscar per recuperar.

Però el tema va molt més enllà del suport de la informació. Tinguem ara en compte aspectes del contingut. L’estil en que estan escrites la majoria de novel·les de fa més d’una generació (i estic sent generós) espanta a la majoria del jovent actual. El mateix passa amb materials audiovisuals que abans eren clàssics que es consumien constantment i ara són massa lents o fan servir llenguatge que ha quedat desfasat. En aquest cas, no és la impossibilitat d’accedir-hi, sinó una barrera d’esforç per part d’audiències que valoren la immediatesa i facilitat per sobre d’altres factors.

Sic transit gloria mundi.

Em plantejo el tema en dues vessants: la cultural i la social. Culturalment, es produeix un procés de substitució de continguts que han influït en diverses generacions, per altres que encara no sabem què faran però que de moment són els que emplenen els aparadors i arraconen les velles glòries a les rebotigues. En uns casos, selecció natural; en d’altres, arribem a la vessant social.

L’oligarquia empresarial que domina la indústria cultural disposa d’una altra eina per a determinar quin aliment ideològic proporciona al seu públic. No només què publica, també què deixa perdre. Sempre ha estat així, però mai no ha estat tant fàcil d’aconseguir. En un món governat per Trumps i Zuckerbergs, la perspectiva no és agradable.

Salut i sort,
Ivan