Un veritable tresor de dots humans, que no poden manifestar-se o rendir a fons, combatuts per una sort obtusa i cega, es per així diàriament, com una deu en ple desert. En canvi, cada dia un cúmul d’atzars absurds enlaira veritables legions de perfectes ineptes. A qui té els ulls prou ardits per a mirar-lo cara a cara, sense haver d’aclucar-los, el món no dóna pas precisament la impressió d’una cosa endegada amb intel·ligència i justícia. De lleis veritables, de lleis infal·libles, només n’hi ha per al món físic. El món dels cors que bateguen, els esperits que lluiten i les bosses que malden per omplir-se sens mida, més aviat donen idea d’un caos sempre enfebrat, com un firal ple de gitanos on, absent o distreta la guàrdia, el mot d’ordre és: campi qui pugui. I sovint els més armats o afavorits del desori no són pas, ni de bon tros, els qui caldria que ho fossin.

Gaziel: Tots els camins duen a Roma.
Edicions Proa. Barcelona, 2015. (Primera edició, del 1953.)