Una novel·la trista, optimista, fantasiosa i realista, extraordinària.

En Màrius Serra explica i fantaseja amb la vida de Ferran Sunyer, tetraplègic de naixement, orfe ben aviat i destacat matemàtic de prestigi internacional. Però amb un argument que molts aprofitarien per a muntar una història de superació personal, coratge i bon rotllo, el Màrius Serra construeix una obra complexa, agredolça i que explora les profunditats de l’ànima.

Primera bona notícia: Màrius Serra ens estalvia la vessant lacrimògena d’una història on deixen de sortir desgràcies. L’autor explica amb senzillesa, sense embuts i sense adjectius melodramàtics tot el que va passant des d’una perpectiva quotidiana i banal, mostrant de manera transparent com és la vida dels qui juguen amb unes cartes pitjors de les que la vida ha donat a la majoria. Molta sensibilitat i l’experiència d’un fill que necessita una atenció especial ajuden el Màrius Serra.

Plans de futur es beneficia d’una original estructura narrativa en que diferents personatges van assumint el rol de narrador, sovint en una poc habitual segona persona, de vegades amb la gairebé desapareguda fòrmula epistolar, i sempre des d’una màxima implicació emocional amb els esdeveniments. Això demana un esforç addicional al lector, que no només ha de situar l’enfocament de cada capítol, sinó que a més ha d’assumir les elipsis de la trama. Aquest esforç és ben agraït perquè Plans de futur va d’evolucions personals i no d’impressionants fites professionals, i la novel.la es centra en aquells episodis vitalment significatius de manera que els forats biogràfics es limiten a aspectes que el lector pot interpolar fàcilment.

Plans de futur parteix de la biografia real d’un personatge i la seva família, però creix fins una ficció apassionant sobre un ventall humà per on passen Salvador Dalí, autor del Retrat de Maria Carbona, la burgesia benestant catalana en la seva gloriosa pluralitat, el franquisme més caspós, una criada en la que jo veig un homenatge a Mirall trencat i la seva criada protagonista, alguns homes absents i la presència immensa de la mare.

Però per sobre d’aquest retaule s’eleva la magnífica i magnètica dualitat de les germanes Carbona, atractives, fortes, fràgils, soles i acompanyades alhora. Dues dones que formen un personatge del que és impossible no enamorar-se.

Plans de futur m’ha agradat moltíssim i m’ha costat encara més de llegir. La tristor de les situacions fa que reprendre la lectura després d’una pausa representi pujar una muntanya de sentiments, però aquesta història de lleialtats diverses, de traicions íntimes i de gent que mai no pot fer plans de futur és optimista, vital i estimulant i a l’arribar a la darrera pàgina sap greu haver d’acomiadar-els.

Adient pels amants platònics. Contraindicada pels ganduls.

Salut i sort,
Ivan.