Trenta anys més tard, he tornat a El Mercenario.

I he comprovat què la memòria no m’enganyava. Un escenari fantàstic en tots els sentits, personatges estereotipats, un grafisme poètic (meravellosos olis de Vicente Segrelles), una mica de pit (típic també del gènere espasa i bruixeria) però gens de sexe, i uns desenvolupaments de guió per sota de les possibilitats dels arguments. Però El Mercenario és més què tot això.

És una paràbola de la lluita contra el desconegut i contra forces molt més poderoses què un mateix. Una metàfora de la solitud en que ens trobem davant d’un món hostil, allí on les bèsties més amenaçadores ens poden ajudar i els éssers més encisadors ens poden dominar. La recerca de paradisos amagats i de veritats ocultes.

Insisteixo: i les magnífiques ilustracions de Vicente Segrelles.

Adient pels que gaudeixen de la imaginació. Contraindicat pels fanàtics de Conan.

Salut i sort,
Ivan.