L’enyorança fa del calb home d’abundant melena.

(Proverbi xinès)

Tenia molt bon record d’aquesta sèrie, que recordava emocionant i trepidant, apassionant, i després de llegir la novel·la no he pogut estar-me de revisar-la. Gran error. La llista de coses que m’ha agradat és ben minsa: els decorats i algunes de les actuacions. La resta, un desastre.

En canvi, la llista negra és llarguíssima:

• Decorats: els vaixells se veuen nous, amb fusta impecablement neta, inversemblant en naus que han creuat mig món;
• Ritme narratiu: lentíssim, dedicant a escenes de transició molts minuts i a escenes capdals molt poc;
• Adaptació de la novel·la: horrorosa, eliminant directament la part central del relat, la lluita diplomàtica pel control del Japó, carregant-se personatges, no explicant bé les relacions d’entre ells i fent que algunes situacions i decisions siguin incomprensibles;
• Explicació de l’entorn cultural japonès: molt pobre, eliminant escenes que a la novel·la expliquen molt bé el concepte del deure i de l’honor, inclús en la derrota;
• El protagonista: excepte en les escenes romàntiques, no encerta ni una sola expressió facial. Sembla més un turista que s’ha perdut que no pas un corsari en terra hostil.
• La versió original: en el DVD els personatges japonesos parlen en japonès, però quan el director vol que l’espectador sàpiga què diuen, en lloc d’afegir subtítols el que fan és afegir una veu en anglès que es superposa a la japonesa. Això no ho fan gaire vegades, amb la qual cosa molts diàlegs dels japonesos queden a criteri de la imaginació de l’espectador.

Posats a trobar coses bones, m’ha agradat molt retrobar-me amb Jonathan Rhys-Jones i amb Toshiro Mifune, excelsos tots dos en els seus papers.

Adient per a fer pràctiques de l’idioma, si l’esteu estudiant. Contraindicat si no heu llegit la novel·la.

Salut i sort,
Ivan.