Ho podeu escoltar cada nit electoral. El candidat perdedor es declara disposat a exercir una oposició responsable i es posa a disposició del guanyador per a col·laborar en el que faci falta, pel bé del país.

Collonades.

El darrer cop que un polític del PSC va poder nomenar un Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall va escollir Ferran Mascarell. Acabem de veure com el PSC en ple ha lamentat que l’Artur Mas faci exactament el mateix. Encara és hora que algun polític socialista esmenti l’encert de l’elecció des del punt de vista professional (del perfil de Mascarell, vull dir) o que intenti apropiar-se de la paternitat ideològica i formativa del nou Conseller. D’això se li’n diu menysprear el planter.

Com si es tractés d’equips de futbol (que només competeixen entre ells, com els partits polítics; però que no col·laboren entre ells pel bé del país, …) les anàlisis que es fan aquests dies són solament en òptica partidista. Com que porta la meva samarreta és bo; com que ha fitxat pels altres, és dolent. Pobresa d’esperit.

Recordo el Bill Clinton nomenant Secretària d’Estat (un càrrec capital) la Madelaine Albright, que ja havia exercit aquesta responsabilitat en l’administració de George Bush pare. I hi ha més casos. Grandesa de mires.

Per altra banda tinc seriosos dubtes que en Ferran Mascarell tingui la llibertat necessària per a implantar la política cultural que ell vulgui. No ja per la vigilància ideològica de CiU, sinó per la dotació econòmica que pugui rebre el seu departament. És temps d’escassetat financera i els diners que permetran lluir-se als membres del Govern estaran més cotitzats que mai.

Salut i sort,
Ivan.