The Sopranos: segona lectura

En aquest article, sense arribar a haver spoilers, parlo de coses que es van descobrint durant la sèrie. Vosaltres mateixos.

Cartell de The Sopranos

Una sèrie sobre la màfia italiana als EUA … no serà un refregit del que hem vist un munt de cops? De cap manera. The Sopranos fuig de New York per a ambientar-se a New Jersey, i els gangsters són cutres, molt més propers als Small Time Crooks de Woody Allen que als fatxendes de Godfellas i ja ni parlem d’altres referències clàssiques. Són gent malvestida i gens elegant, maleducada, que es mouen per impulsos primaris com si fossin nens malcriats amb pistoles a les butxaques.

Anècdota significativa: la majoria d’assassinats que es veuen a The Sopranos són rampells de ràbia i volència, no pas ajustaments de comptes curosament planificats.

Segona anécdota: hi ha diversos capítols on apareixen alusions molt explícites als problemes que té la comunitat italoamericana per treure’s de sobre l’estigma mafiós. La majoria de vegades, veient qui es queixa, la cosa te la seva gracia; d’altres, es una esfereidora metàfora del tancament d’ulls respecte les misèries morals que ens envolten i que no volem admetre que consentim.

Poques coses són tant americanes com la màfia italiana, potser les teràpies en grup, i The Sopranos deixa també aquest àmbit a un nivell de ridícul difícilment superable.

Riute’n de Woody Allen. Els Soprano és un cop de puny a l’ull de la majoria de therapists estadounidencs. Deixant de banda l’interessant del personatge de la psicòloga encarnada per Lorraine Bracco, cap dels tractaments terapèutics que apareixen a la sèrie, i en són uns quants, té èxit. I a més en un dels capítols finals, hi ha un retrat molt dur dels psicòlegs com a professió, a l’escena del sopar professional.

La mítica darrera escena de la sèrie emfatitza el seu caràcter familiar, una escena quotidiana d’una família normal en que el pare de família pertany a un entorn professional gens habitual. El darrer que veiem fer a Tony Soprano és cuidar la seva família. I sobre relacions familiars se’n parla un munt a The Sopranos. Tenim vells als que es deporta a geriàtrics, mares rebutjades, germanes insuportables, joves ni-ni, nenes consentides, … tot el repertori que resulta que no és exclusiu nostre, sinó que al planeta New Jersey mafiós també existeix. És la part més entranyable de la sèrie i potser la menys valorada, però no només ocupa un munt de metratge, sinó que dóna lloc a molts dels millors moments dels Soprano.

Finalment, la policia. Aquests són els bons de debó, no pot ser que els honrats telespectadors empatitzin amb els delinqüents, oi? Doncs els guionistes ho arreglen dibuixant quatre personatges ben definits i mostran escenes de la incansable caçera que hi ha al darrera. A més de l’impagable agent Harris apareixen altres agents del FBI que ens recorden quin és el costat correcte, i algun policia corrupte que dóna color a l’escala de grisos. En aquest punt els guionistes s’han sotmés al dictat implacable de la correcció política, però també han desaprofitat alguna opció més en quant a possibilitats narratives.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s