Amb perdó, una altra puta obra mestra de Quentin Tarantino.

No sóc especialment fan del Tarantino, però reconec que per fi ha tornat al nivell sublim que va exhibir amb el seu enlluernant debut a Reservoir Dogs.

A Inglorious Basterds sublima les constants del seu cinema i aconsegueix un entreteniment de primera qualitat. Quan parlo de constants del seu cinema em refereixo a la violència totalment explícita (l’escena del bat de beisbol), l’humor negre (les marques als soldats nazis), la paròdia (Hitler), el sarcasme (el tema dels idiomes), la fabulació libèrrima (que no desvetllaré per no esgarrar la sorpresa), però sobre tot a l’extraordinària direcció d’actors.

De l’extraordinari repartiment d’Inglorious Basterds vull destacar Brad Pitt, Christoph Waltz, i Mélanie Laurent, que es mengen literalment la pantalla en cadascuna de les seves aparicions, i que deixa la resta del repartiment a un nivell simplement brillant.

Tot i això el que més destaca és la mà de ferro de Quentin Tarantino alhora de gestionar escenes més que complicades. Els clímax que s’assoleixen a la seqüència inicial a casa del pagès, a la seqüència al bar, a la hilarant escena al vestíbul del cinema, o en la darrera escena que comparteixen Daniel Brühl i Mélanie Laurent formen un curs de direcció per a qualsevol aficionat al cinema.

En definitiva, un film que no enganya: només té la pretensió d’entretenir i ho fa la mar de bé.

Adient per a descobrir que la Segona Guerra Mundial també es pot explicar en forma de fàbula. Contraindicat si no us agrada el cinema violent o irreverent.

Salut i sort,
Ivan.