La Kathryn Bigelow acostuma a servir pel·lícules trepidants, emocionants, i impactants, d’aquelles que recordes al cap del temps. The Hurt Locker és d’aquestes.
The Hurt Locker, que jo vaig descobrir gràcies a julitros99 quan encara no estava ni nominada a un munt d’Oscars ni n’havia guanyat sis, és un film que renova el cinema bèlic molt més i amb molt millor resultat que ho van fer Terrence Malick a The Thin Red Line, Spielberg a Saving Private Ryan, o Courage Under Fire d’Edward Zwick.
El tòpic diu que al cinema bèlic calen batalles, un munt de trets i una povalada de sang. Acció trepidant i violència explícita.
Acció i violència, la justa. Però por i angoixa, a cabassos. Sang? Poca. Que a la guerra n’hi ha molta, però a un film que et vol parlar de l’estat anímic dels soldats, de com afronten situacions al límit, com prenen decisions, i com superen els moments de màxima tensió i continuen tirant cap endavant, calen més coses.
Cal un ritme narratiu que s’ajusti a les escenes, oscil·lant entre el trepidant i el pausat, entre el relax i l’angoixa. Hi ha temps per tot a The Hurt Locker, gràcies a un guió milimètricament ajustat i uns personatges tant estereotipats com versemblants. I tot això, amb un estil més de documental que no de film d’aventures bèl·liques. Per entendre’ns, s’assembla molt més al Tierra y Libertad de Ken Loach que no al Platoon d’Oliver Stone.
Si Anthony Quinn té el récord d’actuació més breu en merèixer un Oscar (Judi Dench per Shakespeare in Love, i Anjelica Houston per Prizzi’s Honor el completen el podi) la banda sonora de The Hurt Locker s’ha quedat a punt de pulveritzar el récord en la categoria musical. La música de Marco Beltrani és molt bona, impregna les imatges amb un acompanyament que s’adiu perfectament amb l’estat d’ànim del moment, però és mínima. En una cinta de dues hores, com a molt hi ha cinc minuts musicats.
Tinc molt clar que aquest és un film que esdevindrà clàssic, d’aquells que es recorden més enllà dels imitadors i la recaptació que pugui tenir, o dels Oscars que ha guanyat. I que a partir d’ara la Kathryn Bigelow podrà tornar a realitzar films de gran pressupost.
Un altre tema és la discussió ideològica o si el film és realista o no. Francament, no em crec que als soldats nordamericans els costi tant prémer el gallet, però també tinc molt clar que una pel·lícula de ficció no és un documental i que no té la responsabilitat de retratar la realitat. Per això, en contra del que pensa Quien mucho abarca, no li tiro res en cara. Si voleu un film més crític i no sé si més realista, us recomano In The Valley of Elah.
No sé si és adient per a reflexionar sobre el conflicte iraquià des d’una perspectiva humana i no geopolítica. Però si que ho és per a reflexionar sobre la condició humana. Contraindicat per a admiradors de John Rambo.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!