The Hurt Locker

La Kathryn Bigelow acostuma a servir pel·lícules trepidants, emocionants, i impactants, d’aquelles que recordes al cap del temps. The Hurt Locker és d’aquestes.

The Hurt Locker

The Hurt Locker, que jo vaig descobrir gràcies a julitros99 quan encara no estava ni nominada a un munt d’Oscars ni n’havia guanyat sis, és un film que renova el cinema bèlic molt més i amb molt millor resultat que ho van fer Terrence Malick a The Thin Red Line, Spielberg a Saving Private Ryan, o Courage Under Fire d’Edward Zwick.

El tòpic diu que al cinema bèlic calen batalles, un munt de trets i una povalada de sang. Acció trepidant i violència explícita.

Acció i violència, la justa. Però por i angoixa, a cabassos. Sang? Poca. Que a la guerra n’hi ha molta, però a un film que et vol parlar de l’estat anímic dels soldats, de com afronten situacions al límit, com prenen decisions, i com superen els moments de màxima tensió i continuen tirant cap endavant, calen més coses.

Cal un ritme narratiu que s’ajusti a les escenes, oscil·lant entre el trepidant i el pausat, entre el relax i l’angoixa. Hi ha temps per tot a The Hurt Locker, gràcies a un guió milimètricament ajustat i uns personatges tant estereotipats com versemblants. I tot això, amb un estil més de documental que no de film d’aventures bèl·liques. Per entendre’ns, s’assembla molt més al Tierra y Libertad de Ken Loach que no al Platoon d’Oliver Stone.

Si Anthony Quinn té el récord d’actuació més breu en merèixer un Oscar (Judi Dench per Shakespeare in Love, i Anjelica Houston per Prizzi’s Honor el completen el podi) la banda sonora de The Hurt Locker s’ha quedat a punt de pulveritzar el récord en la categoria musical. La música de Marco Beltrani és molt bona, impregna les imatges amb un acompanyament que s’adiu perfectament amb l’estat d’ànim del moment, però és mínima. En una cinta de dues hores, com a molt hi ha cinc minuts musicats.

Tinc molt clar que aquest és un film que esdevindrà clàssic, d’aquells que es recorden més enllà dels imitadors i la recaptació que pugui tenir, o dels Oscars que ha guanyat. I que a partir d’ara la Kathryn Bigelow podrà tornar a realitzar films de gran pressupost.

Un altre tema és la discussió ideològica o si el film és realista o no. Francament, no em crec que als soldats nordamericans els costi tant prémer el gallet, però també tinc molt clar que una pel·lícula de ficció no és un documental i que no té la responsabilitat de retratar la realitat. Per això, en contra del que pensa Quien mucho abarca, no li tiro res en cara. Si voleu un film més crític i no sé si més realista, us recomano In The Valley of Elah.

No sé si és adient per a reflexionar sobre el conflicte iraquià des d’una perspectiva humana i no geopolítica. Però si que ho és per a reflexionar sobre la condició humana. Contraindicat per a admiradors de John Rambo.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

13 thoughts on “The Hurt Locker

  1. Diria que el que hi ha hagut és una renovació en el gènere de les guerres, no en el gènere del cinema bèlic.

    El guió està escrit per un periodista que era en el conflicte treballant com a enviat especial en una unitat de desactivació d’explosius. El que s’ha incrementat és el control sobre els periodistes: envien els periodistes incrustats en unitats per percebre la guerra des del punt vista dels nostres homes, no fos cas que torni a passar com abans, que un o altre podia arribar a percebre la guerra des de fora, des del punt de vista de l’escabetxina.

    I aquesta és la guerra que estan en condicions d’explicar. I això és el que, segons els informes ha agradat als acadèmics: que s’explica la guerra des d’un punt de vista apolític.

    No li veig la gràcia. Més enllà de l’entreteniment que representi vista com una pel·lícula d’acció.

  2. Com ja he esmentat abans, és un film de ficció, no un documental. Igual que ho són Los violentos de Kelly, Full Metal Jacket o Midway.

    Respecte a com el Pentàgon ha aprés a gestionar la informació des de la Guerra del Vietnam, completament d’acord.

    1. No, si ja. Potser m’he expressat mal.

      Les limitacions informatives a la feina en la guerra s’han orientat a que allò que se’n pugui obtenir sigui només una dosis justa d’acció i violència. I por i angoixa (dels nostres), a cabassos. I sang, poca. I que allò que es transmeti de la guerra sigui l’estat anímic dels soldats, de com afronten situacions al límit, com prenen decisions, i com superen els moments de màxima tensió i continuen tirant cap endavant.

      Un periodista explica això en un bon relat i una cineasta ho filma en una pel·lícula. Evita una crítica moral de la guerra però tampoc no és original en això. No és això del que parlo.

      Allí on veus una nova forma d’explicar un relat bèlic només hi ha les restriccions a la informació de l’exercit nordamericà. L’autoria intel·lectual de que no hagi batalles, ni un munt de trets, ni una povalada de sang no és de Kathryn Bigelow sinó de Donald Rumsfeld.
      , no Kathryn Bigelow.

      El que ha canviat és la guerra en sí, no les pel·lícules sobre la guerra. L’exèrcit ha dissenyat per als periodistes una visera d’aquestes que porten els rucs que han d’arrosseguar un carro feta per a que només mirin cap endavant i no es distreguin.

      Una història de guerra explicada amb aquesta visera probablement resulta original però el merit creatiu li correspon al fabricant de la visera, no al qui l’ha duta.

      1. Sorry, suposo que es nota però m’ha quedat un tros de frase mal girbat, amb una Bigelow de més. Pegues del cut and paste i de no mirar-se les coses dos cops.

  3. Què si, Jordi, que he entés el teu punt de vista.
    Però la pel·lícula, amb restriccions o sense, cal saber-la fer bé. I la Bigelow, en la meva opinió, ha fet una bona feina.

    Igual que alguns films de propaganda rodats durant la Segona Guerra Mundial són cinema de molt bona qualitat. Independentment del bàndol i de consideracions morals.

    Mira que em sap greu haver començat Lo Bloc després d’haver llegit els Contes Tradicionals Políticament Correctes traduits pel Monzó.

    1. No parlem del mateix (per variar).

      M’és ben igual si és més o menys propagandístic o si està més o menys ben fet. Tot això és completament irrellevant per al que et dic. Perquè no parlo d’això, no faig un judici de valor ni del resultat artístic ni de l’origen de la història.

      Del que parlo que és que tots aquells elements en que dius que renova el cinema bèlic, tots, del primer a l’últim, són un efecte secundari de la manera com l’exèrcit ha volgut que sigui transmesa la informació dels conflictes recents.

      El que et dic és simplement que el punt de vista que et sorpren no és gens original: seria exactament el mateix punt de vista que hauries trobat si, enlloc d’anar al cinema, haguessis buscat a l’hemoteca les cròniques dels corresponsals de guerra nordamericans en aquella guerra.

      És a dir, que la censura militar moderna ha tingut conseqüències creatives.

      PS. Resulta cansat haver de dir les coses de tres maneres diferents perquè a priori creus que ja saps el que estic dient.

  4. Jordi, que si que t’he entés … però no et faig cas perquè no et dono la raó.

    Essent Rumsfeld Secretari d’Estat he vist, que recordi a primer cop de memòria, Three Kings, i In The Valley of Elah, films que formalment no aporten res a la narració del conflicte. La darrera, per cert, és una grandíssima pel·lícula. I ara estrenen aquí Green Zone, que serà un film d’aventures en un escenari bèlic.

    Fa més de 10 anys la Bigelow ja va fer servir un protagonista angoixat i la càmera a l’espatlla a Strange Days, que també recomano als que no l’hagin vista. El que ha fet ara és aplicar-ho al génere bèlic, on els retrats intimistes que duren tota la cinta no són el més comú.

    Que em diguis que Rumsfeld & Co. fan el motlle de la CNN t’ho compro; que posen el que calgui per a controlar el missatge de Hollywood, també; però la manera en que el director d’una producció treballa, diria que no. Opinió meva.

    1. I que hi pinta la Bigelow amb l’enfocament de la història?

      És una història de Mark Boal, corresponsal de guerra, de cap a peus. N’és el productor i n’és el guionista. I lògicament va triar com a directora una persona que pogués donar un bon enfocament a la història.

      Això no és allò de l’ou o la gallina. Primer va ser la història i després va venir la tria de la directora que la pogués explicar adequadament. Els mèrits de la història en sí li corresponen al guionista.

  5. Disculpa però crec que ja ho he entès.

    Un corresponsal de guerra torna de l’Irak i es dedica a convertir la seva experiència en material literari. En fa un guió semiautobiogràfic, el produeix ell mateix, busca una directora que pugui presentar la història de la manera adequada, en surt una pel·lícula que fa que els soldats amb que va compartir camp de batalla es queixin que els ha pres obertament de models i …

    Tu el que dius és que si en la història resultant no hi ha sang, ni batalles sinó moltes angoixes i totes aquestes coses no té relació simplement amb el fet que la guerra que ha viscut el productor i guionista mentre feia de corresponsal de guerra sigui exactament d’aquesta manera.

    Seria la directora, la última d’arribar a la festa, la que li hauria volgut donar aquest aire. O el mateix Mark Boal, que no necessita basar-se en la seva pròpia experiència.

    Ho he entès bé?

  6. Jo el que dic és que el director és el responsable últim de l’enfocament, tant formal com narratiu, que se li dóna al punt de partida, què és el guió.

    I dic que, a partir del que va escriure el Mark Boal, el Ridley Scott hagués fet un film molt diferent, el seu germà Tony un altre amb molta més acció, i Tarantino … ja t’ho pots imaginar.

    Semblem una parella de vells grunyons!

  7. Tens raó, semblem una parella de vells grunyons.

    I no, en la indústria del cinema de Hollywood el director no és el responsable últim de l’enfocament.

    http://en.wikipedia.org/wiki/Film_producer (3r paràgraf)

    Al nostre país un director busca una història i un finançament per rodar-la. A Hollywood un finançament busca una història i un director que la rodi de la manera que creuen millor.

    Només grans directors escapen a aquest esquema i ho solen fer finançant les seves pròpies pel·lícules.

  8. En las grandes empresas va primero el marketing y en base a eso se crea el producto , no se crea el producto y se le hace luego el marketing para venderlo bien o eso me han contado ( Que las lineas de producción las conduce la sección de marketing) y Hollywood es una gran empresa.

    Yo creia que el marketing era saber vender lo que ya tenias realizado , pero no ( otro fallo en mi percepción de la realidad , ya van unos cuantos) es ver las necesidad, gustos …. potenciales de la gente y crear el producto.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s