M’agrada escriure amb ploma. És una dèria que tinc.

De la ploma m’agrada el tacte amb el paper, el fet que vas notant i setint com la tinta penetra en la pàgina i la impregna dels teus pensaments, com la punta de l’estri modela el full amb el que sents. I el soroll sec que té l’acte d’escriure, que el converteix en quelcom més seriós, més trascendent, et demana que escriguis millor del que ho estàs fent.

També m’agrada la lletra que em surt amb la ploma. El bolígraf et permet postures molt més informals i que

deriven en caligrafies més impersonals. En canvi, quan escric amb la ploma la lletra em surt punxeguda i vivaç. Quan llegeixo el que he escrit puc veure allà on estava més nerviós o més tranquil, en quin moment precís de la frase jo volia transmetre l’èmfasi al lector de quina era la meva intenció.

Ara mateix faig servir una Pilot que em vaig comprar al Japó i què és exactament la ploma que havia buscat sempre: recta, la llargada i l’amplada justes per no haver de forçar la mà, i molt lleugera de pes. I negra, que així la trobo més elegant. Ja veurem què faig quan s’acabin els recanvis de la tinta que vaig comprar, que no són de la mida que aquí és estàndar. La vaig alternant amb una Loris Azzaro que em va regalar l’Enric i amb un parell més de batalla, una Parker i una Pelikan. Quatre plomes i tres tipus de carregador diferents, aquesta és una altra.

El que no m’explico és el preu que tenen les plomes. Per a qualsevol merdeta et demanen trenta euros, i una que estigui bé ja se’n va als setanta. Clar que si el que fan és comparar-se amb les Montblanc, no m’extranya.

Salut i sort,
Ivan.