Vivim temps intensament desconcertants. I que, depenent del caràcter de la persona, tant et poden deprimir com enfurismar. Els polítics haurien d’anar amb molt de compte. I els votants, també.

Gairebé vint anys després que s’ensorrés el mur que simbolitzava el comunisme, s’han ensorrat alguns gran patums del capitalisme. A diferència de l’anterior defunció, no hi ha ningú esperant per veure passar el cadàver pel davant. No només això, sinó que està ple de falsos messies disposats a retornar-li la vida a l’agonitzant, però cap d’ells és capaç d’explicar quina és la doctrina, la forma de fer, la via per a no tornar a recaure a la malaltia. Sortirem de la cimera d’aquesta setmana amb un grapat de conclussions cosmètiques i declaracions grandiloqüents, amb el somriure d’Obama per bandera, però sense saber en nom de què Llàtzer s’ha d’aixecar i caminar de nou.

Orfena d’ideologia, la part de món que no s’havia d’amoïnar de la supervivència diària s’havia dedicat a guanyar diners. Ser pràctics i deixar de fer volar coloms. El paper verd i els comptes bancaris llustrosos han substituit qualsevol bruixola moral, motivació, o ideal de benestar. Només recentment ha aparegut la preocupació per la conciliació familiar, producte del cost que les hores extres tenen sobre aquells que no reben una retribució extra per a poder pagar més cangurs, ni tenen temps per anar a practicar més esport o més ioga per a baixar l’estrés.

Lluís Foix, gens sospitós d’esquerrà revolucionari, ha alertat encertadament del risc de caure en mans de demagogs. Qui pensi que la Democràcia és prou sòlida com per resistir crisis com aquesta és que no coneix l’èxit passat de personatges com Lerroux, Hitler o Le Pen, ni ha entés l’abast dels canvis que proposen els actuals Chaves, Morales i Berlusconi.

La bona notícia és que sabem les preguntes. La mala és que no tenim cap filòsof ni cap líder polític que sembli poder contestar-les.

Salut i sort,
Ivan.