Recordo que fa molts anys passaven a Televisión Espanyola una sèrie documental que anava sobre antropologia. Avantatges de ser fill únic: no tens germans que et diguin que ets friki i et convencin de jugar amb els airgam boys en lloc de fer cultureta.

En fi, que d’aquella sèrie que em va agradar tant recordo més aviat poca cosa, però una que em va quedar és la diferència entre el ritu i el seu significat, entre l’acte en si mateix i el sentit que li dóna la comunitat que el celebra. Com sembla lògic, el que és més important és el significat, no la litúrgia amb que es representa. És a dir, és més important acollir un nadó a la família amb bondat i generositat que no donar-li un gran bateig.

Per tant, em sorprén molt assabentar-me que els celíacs no poden celebrar l’eucaristia, ja que les úniques hòsties que autoritza la Conferencia Episcopal són les de blat. A l’article d’El Periódico no menciona cap raó per aquesta discriminació.

Però encara resulta més xocant, més absurd i més cruel que no es permeti els celíacs arribar a ser sacerdots. Simplement no hi trobo cap explicació raonable.

La religió s’entén amb Fe, no amb la Raó, però l’organització de les activitats religioses hauria de ser comprensible, si més no pels creients. Opino simplement des d’una perspectiva de màrqueting, no em vull ficar on no em demanen.

En moments de confusió, hi ha qui s’aferra a antics costums, a les tradicions, com a punt de seguretat i de guia a la vida. Crec que és una mala opció. L’àncora han de ser els valors i els principis. Aquests sí són immutables. Les tradicions i els costums canvien, perquè la gent els adapta a les noves circumstàncies, perquè sempre volem més comoditat, més facilitat, menys cost. El contrari porta a valorar més l’objecte que fiques dins la teva boca que no el sentit que té l’eucaristia.

El que és important és estar integrat en la comunitat i amb els valors de la comunitat, no si el pa que menges és normal o integral. Crec jo.

Salut i sort,
Ivan.