Diumenge passat vam anar al Harlem (feia anys que no en gaudia) i vaig descubrir aquesta banda.

La formació amb que van sortir a l’escenari constava de dues guitarres (acústica i espanyola), baix elèctric i percusió. Defineixen el seu estil com flamenco fussion, però crec que és una etiqueta que no fa justícia amb el seu eclecticisme rampant.

Quan parlo de l’eclecticisme de Calamento em refereixo a que no només interpreten composicions pròpies, sinó que també fan versions de gent tant diversa com Camarón, Pink Floyd, Manuel de Falla, Mozart, Julio Iglesias o Domenico Modugno, sense que cap d’aquests pugui queixar-se del cover.

Què lliga tota aquesta diversitat? Un tractament rítmic i festiu de la música. Per Calamento un concert és una festa on unes poques peces relaxades serveixen de descans per una gresca ininterrompuda. La temperatura del local va augmentar considerablement, i al final dels dos bisos les mans de tothom treien fum.

Jo us recomeno els Calamento molt vivament. I la Paz Yañez també.

Adient per a passar una bona estona. Contraindicat si preferiu escoltar la música amb auriculars en plan místic.

Salut i sort,
Ivan.