Calamento

Diumenge passat vam anar al Harlem (feia anys que no en gaudia) i vaig descubrir aquesta banda.

Calamento

La formació amb que van sortir a l’escenari constava de dues guitarres (acústica i espanyola), baix elèctric i percusió. Defineixen el seu estil com flamenco fussion, però crec que és una etiqueta que no fa justícia amb el seu eclecticisme rampant.

Quan parlo de l’eclecticisme de Calamento em refereixo a que no només interpreten composicions pròpies, sinó que també fan versions de gent tant diversa com Camarón, Pink Floyd, Manuel de Falla, Mozart, Julio Iglesias o Domenico Modugno, sense que cap d’aquests pugui queixar-se del cover.

Què lliga tota aquesta diversitat? Un tractament rítmic i festiu de la música. Per Calamento un concert és una festa on unes poques peces relaxades serveixen de descans per una gresca ininterrompuda. La temperatura del local va augmentar considerablement, i al final dels dos bisos les mans de tothom treien fum.

Jo us recomeno els Calamento molt vivament. I la Paz Yañez també.

Adient per a passar una bona estona. Contraindicat si preferiu escoltar la música amb auriculars en plan místic.

Salut i sort,
Ivan.

2 respostes a «Calamento»

  1. Calamento !!! hace un par de años me dejaron un cd , era todo instrumental , muy buenos , siguen tocando en el Harlem ?, pues hay que ir , porque en directo pueden ser impresionantes

  2. Doncs mira, nosaltres vam passar de comprar el CD perquè vam creure que és una mena de música que “enlatada” perd la seva gràcia. Però igual el proper cop si que el comprem.
    Salutacions, francis.

Digues la teva!