Un gran del jazz fa un disc de versions d’una gran del folk, acompanyat per un munt d’artistes de renom, i li donen el Grammy de millor disc de l’any. Per a mi ha estat una grandíssima decepció.

Herbie Hancock és un dels meus ídols personals dins del jazz. És no només un grandíssim pianista, sinó un músic amb majúscules que combina una tècnica depurada amb una sensibilitat excepcional.

I Joni Mitchell és algú que em va costar molt d’entrar, però que m’ha acabat fascinant. Té una llarga carrera plena de cançons emocionants, sensibles i profundes.

Però River és un àlbum que només sóna bé. No molesta, però tampoc no emociona. Reconec la gran dificultat de traslladar l’univers de la Mitchell al llenguatge jazzístic, però és que jo m’havia fet moltes ilusions. I el resultat ha estat un disc avorrit, que he escoltat vàries vegades però que en cap moment he trobat un tall del que digués “aquesta és bona“.

Surt molt més a compte que busqueu Shine, el darrer treball de la Mitchell, o Cantaloupe Island, probablement el més conegut de Hancock.

Adient per acompanyar l’esmorzar un diumenge al matí. Contraindicat si encara teniu són.

Salut i sort,
Ivan.