Hi ha anys que li donen l’Oscar a una pel·lícula que no és ni de bon tros la millor de l’any. Aquest cop li han donat a un film que, serà el millor o no, però és boníssim.
Pels seguidors dels germans Coen, la referència és clara: Fargo. Cinema negre i humor negre. Personatges molt humans, febles i contradictoris, deixats de la mà de Déu i del guionista davant d’un paissatge dur i unes circumstàncies inclements.
I violència. Totalment justificada pel caràcter dels personatges i els negocis als que es dediquen. Sense ser un film d’acció, hi ha una bona dosi de trets i de sang, però no s’assoleix el nivell que podriem anomenar escabrós. Qui cregui que és una pel·lícula lleugera, va errat. No Country for Old Men exigeix concentració en la mirada, cada fotograma està carregat de significat per una gent d’existència ensopida en un lloc on mai no passava res fins que va passar de tot.
Javier Bardem s’ha emportat el premi de l’Acadèmia, però fóra molt injust no reconèixer que la resta del repartiment li aguanta el nivell. Des d’un Tommy Lee Jones magníficament crepuscular fins a un Woody Harrelson que broda els papers de malvat, passant per extraordinaris Josh Brolin i Kelly Macdonald, en papers tots ells que demanen més d’un registre.
Ambientació, fotografia, guió, música, … aneu pensant en les diverses capes d’una pel·lícula. Jo he estat incapaç de trobar-li una sola errada. Perquè crec que el pentinat del Bardem és intencionat, és clar.
Adient pels que busquen històries i personatges intensos i no són alèrgics al cinisme. Contraindicat per a les ànimes sensibles.
Actualització: havia oblidat esmentar que Miquel ha comentat la novel·la de Cormac McCarthy en que es basa el film.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Deixa una resposta a Ivan Cancel·la la resposta