En Pau i en Pere s’han barallat. Van començar xerrant tranquilament i agradablement al voltant de dues cerveses i van acabar a bufetades.

Tot va començar quan van posar-se a parlar de les seves respectives parelles. En Pau deia que la Marta és la noia més maca i més maravellosa del món. Que si la seva gràcia al parlar, que si el seu bon gust amb la roba, que si tothom l’aprecia i és el centre d’atenció a totes les reunions. No acabava.

El Pau replicava que la Marta no només és molt bona sinó que cada cop és millor. A més de ser molt treballadora i molt tenaç en tot el que es proposa, tot ho fa amb traça i intel·ligència, tant la seva feina, com els hobbies, com les tasques amb les que ajuda a diverses ONGs.

No hem pogut treure l’entrellat de qui va ser el primer, però la qüestió és que un va començar a dir “però la meva és la millor”, i l’altre li va contestar que “de cap manera, la teva no li arriba a la sola de la sabata a la meva”. Naturalment, aquesta discusió, irresoluble racionalment, va anar pujant en volum i intensitat, tant de soroll com de vehemència. I va acabar amb els cambrers intentant posar pau i repartint estopa.

Ves quina bestiesa barallar-se per la pròpia dona! Molt millor, més elegant i intel·lectualment reconegut, és barallar-se sobre les maneres de pintar un drap. Una de les modalitats clàssiques és agafar-ne un de groc i sotmetre a votació si pintar-li dues franges horitzontals vermelles, o quatre barres verticals. Aquí si que pots organitzar-ne una de grossa.

I després de la baralla, per molt que algú us digui que si les ferides o els blaus, vosaltres podeu replicar ben orgullosos donant-li la culpa de qualsevol cosa a que l’altre volia pintar el drap de la manera equivocada.

Salut i sort,