Llegeixo unes declaracions del conseller Huguet a El Periódico. El que em sembla més significatiu és el següent:

El conseller va apel.lar a la societat civil –“la que de tant en tant es mobilitza i de tant en tant desapareix”– perquè fixi un programa de les infraestructures que Catalunya necessita per als pròxims 15 anys, i que comprometi a tots els partits catalans en la seva defensa.

No és pas el primer cop (ni serà el darrer) que un polític demana l’ajut de la societat civil, i és un tema que ens hauria de fer reflexionar. Quan demanes ajuda, ho fas perquè no te’n surts per tu sol.

El que està dient el Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa és que ni ell ni el partit en el que participa (ERC) no tenen prou força com per a aconseguir l’objectiu que desitja. Com que tampoc apel·la a l’acció del Govern o a la unitat dels partits catalans, dedueixo que tampoc no confia pas en aquests altres mecanismes polítics.

I com que no sap què més fer, ens traspassa el marró a la societat civil. És a dir, el representant que hem escollit (aquest senyor és diputat al Parlament de Catalunya) per a resoldre els nostres problemes, li diu als seus representats que s’espabilin, que si ells no es belluguen no hi ha res a fer.

Certament, hi ha moltes coses que els polítics no poden fer per si mateixos. I concedeixo que quan no tens elements efectius de pressió, negociar és una tasca molt feixuga i desagraïda. Però el que ha fet aquest home, i que han fet abans altres rivals i companys seus, em sembla molta barra. El mecanisme tradicional per a demanar el recolzament de la societat civil ha estat sempre la manifestació pública, ja sigui multitudinària i socialment transversal, ocupant els carrers, o molt més selecta, organitzant actes com el d’IESE en favor de la gestió autònoma de l’aeroport. Com que no compta amb rebre un gran suport, Huguet no prova de mobilitzar ningú concret.

Tinguem a més en compte que en el sistema polític actual són els partits els que a la pràctica decideixen, i no sempre de manera democràtica, quines persones poden ser candidates a representar la societat en les institucions públiques. Si ells no poden fer la feina, i a més no tenen ningú millor per a fer-la, per a què els volem?

La política catalana, i també l’espanyola, està òrfena de líders capaços. Tenim un greu problema.

Salut i sort,