Cuando en mi dura profesión de reporter Tribulete he de asistir a una rueda de prensa en la que después nos echan alpiste a los periodistas para que estemos contentos, siempre deseo con afán que en el cutresoborno con el que nos intentan comprar haya un buen jamón.
El meu amic Alfred, que és periodista, té una deliciosa vena cínica. Més enllà de l’anécdota de la composició de l’aperitiu, el seu comentari em fa reflexionar sobre les relacions entre la premsa i aquells que viuen d’alguna manera gràcies als mitjans de comunicació: polítics, artistes, esportistes, etc.
Per exemple, fixeu-vos en la premsa esportiva. Necessiten les confidències d’aquells que són dins d’un vestidor, per a poder explicar el que allà dins s’hi cou; Fan servir la seva imatge per a promocionar la publicació, mai directament, però si venent la caçadora de tal jugador o publicant una foto de tal altre que ja té la promo que s’adjunta amb el diari;i després ens informen amb total objectivitat sobre quins són els bons i els dolents de la plantilla. Naturalment, no escriuren a favor d’aquell que concedeix més entrevistes o explica més interioritats en petit comite; ni deixen a caure d’un burro aquell que no ho fa. Naturalment.
Però els jugadors, els tècnics i els diferents clubs participen també d’aquest ecosistema. Forma part del sector. Uns publiquen el nom del jugador que no interessa i quan l’altre ha fitxat el que si que interessa, aleshores són els primers en poder-lo entrevistar. M’ho invento, naturalment.
No m’enrotllo més: cal ser molt crítics amb els diaris i saber llegir entre línies. Si a l’esport és cert, imagineu-vos a la política … I quan millor sigui el pernil, més perill.
Salut i sort,
Lo bloc 
Deixa una resposta a Ivan Cancel·la la resposta