No fa gaire vaig comentar que hi ha coses que em sembla natural i millor que siguin competència de les anomenades Administracions Públiques, i d’altres que millor que se n’ocupin les empreses privades. Daniel Arias, tertulià habitual a Can Perarnau, no para de defensar que la televisió pública, de fet crec que es refereix a qualsevol mitjà públic de comunicació, hauria de privatitzar-se. Jo estic en contra.
La Constitució admet l’existència de mitjans públics de comunicació (article 20.3) i sotmet el seu control al parlament. Cal tenir en compte que a l’any 1975 parlar de televisió privada era com discutir sobre viatges intergalàctics: pura ciència ficció. La “informació veraç” de la que parla la Constitució és una necessitat bàsica en el món actual. Potser no una necessitat primària, com respirar, alimentar-se i una certa higiene, però si quelcom que és del tot imprescindible per a exercir amb plena llibertat els drets i deures polítics i socials que ens pertoquen.
Aquest argument és el que han servir els americans durant dos-cents anys a l’hora de fundar nous assentaments. Allí on s’apleguen quatre cases pots trobar de seguida tres edificis públics: l’esglèsia, l’escola i la biblioteca. Els nens s’han d’educar (fixeu-vos en el matís: no convé, és imprescindible) per a que d’adults puguin ser ciutadans com Déu mana. Mai millor dit, ja que el subministrament d’assessorament espiritual queda en mans de l’Esglèsia (però això és un tema que avui no toca, Pujol dixit).
I la Biblioteca, abans que l’Ajuntament, el Catastre o l’Hospital. Perquè per a que la gent decideixi, cal que estigui informada. I el lloc on pot trobar la informació ha estat tradicionalement als llibres i diaris que hom podia trobar a les biblioteques.
Els americans, tot i la seva gran oferta audiovisual, mantenen una televisió pública i una cadena federal de ràdio de gran prestigi. De fet no és una cadena de televisió com ho coneixem aquí a Europa, sinó un servei al qual es poden subscriure cadenes d’arreu del país, un model més semblant al de les nostres ràdios.
Aquí, no només mantenim RTVE i RNE, sinó que el govern del Partido Popular va legislar sobre els esdeveniments esportius de interés nacional. I jo crec que, si bé veure el Barça o el Real Madrid pot ser un luxe, un plaer, un avorriment o una font de patiment, no es pot considerar una necessitat.
Si en canvi ho és rebre informació puntual i veraç dels aconteixements polítics, econòmics, socials, també els esportius, que ens envolten i condicionen la vida. Parlo de memòria, però recordo haver llegit als diaris casos de sentències d’embargaments en les quals els jutges dictaminaven que l’aparell de televisió era un be de primera necessitat, ja que està ben informat és avui dia imprescindible. I el mitjà de comunicació més eficaç és la televisió (discutible, ho admeto).
I Daniel pot argumentar que això ho pot fer també la iniciativa privada, i em sembla molt bé que ho cregui, però jo veig l’exemple anglès, amb molta més tradició democràtica que nosaltres, i opino que gràcies que tenen la BBC. Del contrari, entre Rupert Murdoch i els tabloides ja haguessin sumit a tot el país en una empanada mental de ca l’ample. En canvi, una empresa pública independent i eficaçment gestionada proporciona un punt de vista neutral (mai no pot ser objectiu) molt útil. Mai no se sap fins on pot arribar la implacable lluita per les audiències. Heu vist Network?
Cal fer esment d’una diferència importantíssima entre la informació i altra mena de serveis com, per exemple, els sanitaris. Quan tu vas al metge i t’atenen, t’adones de si ho fan bé o no. Potser t’adones amb retard, però tens maneres de comprovar que triguen poc a rebre’t, el metge t’escolta, sembla o no que sàpiga del què parla, el dolor et desapareix o s’agreuja … Ho notes, si el metge o l’ambulatori són bons. En canvi, amb la informació això no passa. A mi m’expliquen que Espanya ha invadit Irak i que ha fet fora els d’Al-Qaeda i l’exèrcit americà i m’he de creure el que veig a la tele, perquè no ho puc verificar per mi mateix. Heu vist Wag The Dog?
Per tant, considero una obligació de les administracions públiques el proveïr mitjans de comunicació eficaços que ajudin a formar i informar els ciutadans. A més, per a fer-los eficients, convé que també ajudin a entretenir els ciutadans. Podem discutir si l’obligació de l’Estat és mantenir aquests mitjans o només garantir la seva existència i utilitat pública, però si ja hi ha polèmiques sobre la imparcialitat dels mitjans públics, no vull saber què seria discutir sobre com l’Estat garanteix la imparcialitat dels mitjans privats. La censura i la llibertat d’experessió en boca de tothom a tot moment, i segurament no sense raons …
I com que els mitjans públics administren diners públics, entenc que s’han de regir per normes diferents de les que apliquen a les empreses privades. Hi ha una sèrie de consideracions de caire ètic que per a un mitjà públic han de ser dogma de Fe.
Això és el que opino i crec que ja he escrit prou.
Salut i sort,
Lo bloc 
Digues la teva!