Brokeback Mountain

Hi ha films que recordes millor que els has vist. Per mi, és el cas de In The Mood For Love, un altre drama romàntic obra d’un director asiàtic. Em fa l’efecte que Brokeback Mountain, del xinès Ang Lee, serà d’aquests.

En una mica més de dues hores, l’autor de films tant diversos com The Hulk o Comer, Beber, Amar ens proposa la història de dues persones que s’enamoren però a les quals les convencions socials no els permeten mostrar públicament la seva relació, sortir de l’armari.

No ha de sorprendre que Ang Lee signi un film d’aquest estil, amb interpretacions molt sentides però alhora molt contingudes, fugint d’histrionismes i recursos fàcils. A El Banquete de Boda ja va donar tota una lliçó i a Sense and Sensibility pràcticament em va fer creure que era James Ivory, el millor director americà de la literatura anglesa.

La pel·lícula transcorre sense cap mena d’alt i baix. Ja d’entrada agafa un ritme lent i tranquil i d’allà no se’n surt. Es recrea tant en el paissatge com en la música, que inclou cançons interpretades per Rufus Wainwright, Linda Ronstadt i Willie Nelson. Com acostuma a passar quan d’un film destaques la fotografia i la música, no hi ha cap moment especialment destacable, cap gir dramàtic, cap escena especialment divertida en tot el relat. El film està concebut com la història d’una relació de gent normal i s’hi manté fidel. Si que m’ha extranyat que Ang Lee no inclogui més contrapunts còmics al film.

És la coherència del guió i la superba interpretació de tots els actors i actrius la que li dóna una gran força a Brokeback Mountain. No m’extranyaria gens que d’aquí sortissin una colla de nominacions, però no cap estatueta daurada, perquè tampoc hi ha ningú que es mengi la pantalla en un moment concret.

Una llàstima que no hagi un Oscar al millor càsting. Ni al millor paissatge, on els boscos de Montana serien un rival difícil de batre.

Salut i sort,
Ivan.

Brokeback Mountain (2005)
Director: Ang Lee
Guió: Larry McMurtry, basat en un conte d’E. Annie Proulx
Música: Gustavo Santaolalla i Marcelo Zarvos
Fotografia: Rodrigo Prieto

4 respostes a “Brokeback Mountain”

  1. És delicat anar a veure una película sobre la qual t’has creat grans expectatives, perque corres el risc d’endur-te una gran –o mitjana- decepció. No ha estat el cas de Brokeback Mountain. Ja fa quasi 24 hores desde el seu visionat, i encara sento una fibladeta de pena quan hi penso.
    La història, no per clàssica, deixa d’afectar-te, per intensa i emotiva. Dos personatges fortament enamorats (que siguin del mateix sexe és totalment indiferent) forçats per la societat i la estretor moral a viure el seu amor furtivament i esporàdica (sóna fatal, però en català es diu així, que hi farem). És la història de “Romeo y Julieta”, repetida un cop i un altre en cinema i literatura, vista sota una nova llum.
    Haig de discrepar en quant a la manca d’humor, la pel.lícula està esquitxada de subtils pinzellades humorístiques que es deixen caure en els diàlegs dels dos protagonistes principals. És un humor solapat, discret, que sembla no atrevir-se a despuntar, perque no és una pel.lícula per riure, obviament. Tampoc puc coincidir en que no hi hagi cap gir dramàtic important, per mí la escena d’una de les escapades “d’amants” a la vora d’un riu, ja en la maduresa dels protagonistes i després de molts anys d’amagar-se i dissimular amb vides postisses, marca un punt d’inflexió important en la pel.lícula, que a partir d’allà es precipita cap al final. Em va conmoure profundament adonar-me de com tots dos s’aferren al record de l’únic temps realment feliç que han tingut en la seva vida, el que van compartir en la solitud de les muntanyes, i realment vaig sentir el dolor de la pèrdua, del que podia haver estat i no va ser, de la impotència. Per a mí, és aquesta la escena clau de la pel.lícula.
    Per no redundar en el que ja s’ha dit, només comentaré que tant el Jack, amb la seva frescura i desimboltura, com el Heath Ledger, molt més contingut, torturat i complicat, donen un recital interpretatiu i resulten totalment convincents. I crec que no diré res més, perque ja se m’esta posant un nus a la gola…
    P.d. Afegeixo un altre tema musical que la meva orella va ser capaç de detectar: “Devils right hand”, de l’inconmensurable Steve Earle.

  2. És delicat anar a veure una película sobre la qual t’has creat grans expectatives, perque corres el risc d’endur-te una gran –o mitjana- decepció. No ha estat el cas de Brokeback Mountain. Ja fa quasi 24 hores desde el seu visionat, i encara sento una fibladeta de pena quan hi penso.
    La història, no per clàssica, deixa d’afectar-te, per intensa i emotiva. Dos personatges fortament enamorats (que siguin del mateix sexe és totalment indiferent) forçats per la societat i la estretor moral a viure el seu amor furtivament i esporàdica (sóna fatal, però en català es diu així, que hi farem). És la història de “Romeo y Julieta”, repetida un cop i un altre en cinema i literatura, vista sota una nova llum.
    Haig de discrepar en quant a la manca d’humor, la pel.lícula està esquitxada de subtils pinzellades humorístiques que es deixen caure en els diàlegs dels dos protagonistes principals. És un humor solapat, discret, que sembla no atrevir-se a despuntar, perque no és una pel.lícula per riure, obviament. Tampoc puc coincidir en que no hi hagi cap gir dramàtic important, per mí la escena d’una de les escapades “d’amants” a la vora d’un riu, ja en la maduresa dels protagonistes i després de molts anys d’amagar-se i dissimular amb vides postisses, marca un punt d’inflexió important en la pel.lícula, que a partir d’allà es precipita cap al final. Em va conmoure profundament adonar-me de com tots dos s’aferren al record de l’únic temps realment feliç que han tingut en la seva vida, el que van compartir en la solitud de les muntanyes, i realment vaig sentir el dolor de la pèrdua, del que podia haver estat i no va ser, de la impotència. Per a mí, és aquesta la escena clau de la pel.lícula.
    Per no redundar en el que ja s’ha dit, només comentaré que tant el Jack, amb la seva frescura i desimboltura, com el Heath Ledger, molt més contingut, torturat i complicat, donen un recital interpretatiu i resulten totalment convincents. I crec que no diré res més, perque ja se m’esta posant un nus a la gola…
    P.d. Afegeixo un altre tema musical que la meva orella va ser capaç de detectar: “Devils right hand”, de l’inconmensurable Steve Earle.

  3. Doncs jo no vaig agafar els moments d’humor que tu esmentes. Ja en parlarem.
    Una de les coses que més em van agradar del film, com a tu, és que tracta la història d’amor amb total naturalitat, sense fer cap tractament especial per a homosexuals. Una traducció de la història a heterosexual no demanaria més que molt petits retocs de situacions concretes.

  4. Doncs jo no vaig agafar els moments d’humor que tu esmentes. Ja en parlarem.
    Una de les coses que més em van agradar del film, com a tu, és que tracta la història d’amor amb total naturalitat, sense fer cap tractament especial per a homosexuals. Una traducció de la història a heterosexual no demanaria més que molt petits retocs de situacions concretes.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: