Us havia dit que em posava a llegir literatura japonesa, oi? Doncs he començat amb aquesta obra de Haruki Murakami.

Es tracta d’una novel·la romàntica però gens acaramelada, optimista però també força trista, que descriu el pas entre l’adolescència i l’edat adulta d’un jove al Tòquio de finals dels seixanta. Retrata amb precisió la desorientació i la falta de referents clars pròpia d’aquest periode vital, i també les contradiccions que tots patim al llarg de la vida.

Sempre he desconfiat de la gent que és d’una peça: o són inconscients o no hi veuen prou. És per això que he simpatitzat amb Toru Watanabe, el protagonista de Tòquio Blues, i la seva lluita per ser feliç i fer allò que toca. A banda de Toru, narrador en primera persona, trobareu una molt atractiva llista de personatges que l’envolten, tots ells descrits amb quatre pinzellades i una gran profunditat.

Absteniu-vos si el que voleu és assaborir exotisme oriental, ja que Haruki Murakami demostra a Tòquio Blues que la gent és igual a tot arreu, amb els mateixos sentiments i preocupacions. Per a subratllar-ho, la immensa majoria de les influències culturals a que es fa referència són occidentals, especialment americanes.

A mi m’ha agradat molt, l’he trobada una novel·la molt humana.

Salut i sort,