Una altra magnífica novel·la de Don Mario Vargas Llosa.

Una de les primeres obres mestres del geni peruà, en la que ja podem trobar algunes de les constants que acompanyaran les seves novel·les encara mig segle després. A La casa verde apareixen el conflicte entre la població civilitzada i la indígena, els dilemes i triangles amorosos, la lleialtat i la dignitat com a motors de conducta, la permisivitat amb els vicis de cintura cap abaix, la condemna amb els vicis de cintura cap a dalt, i una bateria de personatges colpidora més enllà de les pàgines.

I l’estil també és ben definit. Vargas Llosa exigeix tribut de paciència, desordenant la narració d’una manera que obliga a una lectura atenta, que reconegui els personatges al cap de quaranta pàgines, intercal·lant quatre línies argumentals en quatre moments diferents, que finalment es revelen complementàries i encaixen mil·limètricament. Les frases són contundents però meloses, una línia crida a la següent i la narració, arrossegada per la potència dels personatges, especialment els femenins, esdevé un torrent inabastable.

A una novel·la on es descriuen maldat, crueltat i poca-vergonyisme (sic) sense fons, trobem molta joia de viure i una reivindicació del carpe diem, del voler aprofitar la vida fins el darrer glop. I la dignitat del que resisteix sabent que té la batalla perduda.

Adient pels que estan disposats a arribar al final del llibre i demanar-se com continuaria la història en una segona part. Contraindicat pels puritans, racistes i gent que jutja els artistes per la seva ideologia.

Salut i sort,
Ivan.