Film mític, en el seu moment trencador, però que em sembla que ha envellit malament.

La premisa argumental és molt suggerent, amb un toc negre que només es descobreix quan la pel·lícula ja ha avançat un bon tram. Què fa Antonioni mentre no t’explica la trama? Et descriu l’ambient pijo dels gloriosos anys seixanta a Anglaterra.

Moltes ganes de passar-s’ho bé, molta despreocupació, sexe sense compliacacions, un món on hi havia molta aparença i poca substància. Paradigmàtica la reacció del protagonista quan descobreix un crim. Quin problema hi ha? Que Antonioni, fent ús de recursos narratius que aleshores igual eren innovadors, redueix a la mínima expressió els diàlegs i suprimeix la música ambiental. Això obliga l’espectador de quaranta anys més tard a esforçar-se per entendre el pensament dels protagonistes. Oliver Stone va posar les línies de diàleg justes a The Doors per a estalviar aquest esforç i possibles malentesos.

També des del punt de vista nostàlgic fa molta gràcia descobrir unes juvenils Vanessa Redgrave i Sarah Miles, o veure una actuació en directe dels mítics The Yardbirds, amb Jeff Beck destrossant una Gibson i Jimmy Page fent un solo.

Adient pels admiradors de l’estètica pop seixantera. Contraindicat pels que demaneu cinema d’estil teatral.

Salut i sort,
Ivan.