Fins a final de temps es pot gaudir de l’exposició sobre Chema Madoz al Tecla Sala de L’Hospitalet. Si ja coneixeu aquest artista i fotògraf, no cal que us digui res més. Si no el coneixeu, afanyeu-vos!

Sempre hi ha qui dubta de si la fotografia és un art o no. A banda de l’eterna qüestió de si això que tinc al davant és una obra d’art, que ha donat i donarà per a tants i tants cafès. Amb Chema Madoz jo ho tinc molt clar: és art i del bo.

Perquè l’impacte estètic és gran i favorable. Imatges que entren al cervell sense abans trucar a la porta, i a les quals és impossible fer fora un cop s’han assegut a parlar amb tu.

Perquè a totes les seves imatges veig molt més del que hi ha dins la fotografia. Qualsevol dels seus montatges em dóna aliment pel cervell durant molt temps. Madoz és un prodigi d’imaginació, però el més fantàstic és que la seva creació no s’explica d’una manera tancada sinó que admet diferents nivells d’interpretacions, i està oberta a diferents sensibilitats.

Perquè les seves imatges són reconeixibles, tenen un segell personal, a banda de l’estil gràfic definit que posseeix Madoz. Estil que podem resumir breument gràcies a la seva simplicitat: blanc i negre, ombres sempre presents com un protagonista més, i una textura terrosa de la imatge que la fa espessa i ens fa adonar que aquesta projecció plana d’una realitat tridimensional té vida pròpia, que és un ens que espera que ens relacionem amb ell, al qual no podem defraudar i hem d’atorgar un xic d’atenció per tal de no perdre l’espai de vida durant el qual el tenim al davant.

I, més que cap altra cosa, perquè les imatges que construeix Chema Madoz parlen de la vida i estan plenes de vitalitat, sense haver de retratar ningú, simplement mostrant-nos els objectes que ens envolten de manera quotidiana després de moure’ls cap a un lloc on no sospitàvem que puguessin viatjar.

Per mi, Chema Madoz demostra que la poesia no sempre s’expressa amb paraules.

Adient. Punt. L’exposició només és contraindicada si tens alèrgia al blanc i negre, i encara així m’ho pensaria.

Salut i sort,
Ivan.