Un matrimoni italià, filologa ella i musicòleg ell, s’han passat 10 anys estudiant el barroc com a historiadors aficionats i han decidit escriure una sèrie de set novel·les ambientades a aquella época. M’he llegit la primera i no penso llegir-ne cap altra.

A veure si aconsegueixo resumir-ho. Hi ha una fonda a la Roma de finals del XVII on convergeixen diversos personatges i es produeix una mort. Un pintoresc abat, amb l’ajuda del noi que treballa a la fonda, s’encarrega d’aclarir el misteri, amb el rerefons de la política europea de l’época. El punt de partida i l’argument d’Imprimatur són ben interessants.

Però malauradament el desenvolupament d’Imprimatur és decebedor. Primer, perquè li falta una estructura clara. Durant moltes pàgines el lector no té ni punyetera idea de què va la història. S’amaguen massa claus.

Segon, perquè a la novel·la editada per Salamandra li falta ritme. Els capítols estan plens de diàlegs inacabables en els quals es refereixen detallades explicacions culinàries, pseudomèdiques (la medicina d’aquell temps, ai!), astrològiques, musicals, etc. El que podria ser una interessant exposició de la vida al segle XVII esdevé un avorriment degut a les llarguíssimes enumeracions d’elements sense cap mena d’explicació, de justificació, de relació amb el relat ni amb el seu context. Erudició sense solta ni volta, afegint cites en llatí i l’aparició d’altres llengües i llenguatges inventats per enmig, que lluny d’aportar color només alenteixen la narració.

Tercer problema: la manca de novetat. Quan Umberto Eco va escriure El nom de la rosa, a més d’explicar allò que observaven els personatges, va fer que la relació entre Guillem de Baskerville i Adso de Melk fos ben versemblant. Amb la mateixa premisa, la parella Monaldi & Sorti fa que els seus personatges es relacionin d’una manera més moderna del que toca i els fa cometre errors inexplicables. I com que ja hem llegit un best-seller de qualitat del mateix estil, el que no és tant bo sembla dolent de debó.

Quarta errada: la novel·la està embolicada amb un próleg i un epíleg que no aporten absolutament res a la trama i que afegeixen quaranta pàgines de palla avorrida. Al final del volum hi ha altres quaranta pàgines més que expliquen, de manera menys clara del que fora desitjable, els fets històrics referits, qui van ser els personatges reals que apareixen a la novel·la i quina ha estat l’evolució del coneixement històric que tenim sobre les relacions entre el Papa Inocenci XI, Lluís XIV de França i Guillem d’Orange. Tot plegat, sis-centes pàgines ben atapeïdes.

Imprimatur ha estat un èxit de crítica i vendes, però també hi ha una bona colla de lectors que l’han catejat sense paliatius.

En resum, que si haguessin moderat el seu amor pel barroc i s’haguessin concentrat en escriure un relat interessant, aquí havia material per una novel·la apassionant. Malauradament van intentar que també fos un llibre de text sobre el segle XVII i el resultat és decebedor des dels dos punts de vista.

Però, el llibre ve acompanyat d’un excel·lent CD amb un recull de música barroca, aquella en la que es fa referència a la novel·la. El millor d’Imprimatur és la seva música.

Salut i sort,
Ivan.