Política amb la llengua

És curiós el tema de la política lingüística. Hi ha dies que surt a primera pàgina i hi ha dies que et trobes amb notícies importants enterrades a la part d’enmig del diari, la que ningú no llegeix.

Llegeixo a El Periódico que Convivencia Cívica Catalana va presentar ahir una iniciativa popular, avalada per cinquanta mil signatures, una proposta de llei d’ensenyament en la llengua materna i el bilingüisme escolar que va ser rebutjada pel Parlament de Catalunya. La notícia té alguns punts d’interès.

L’inici de la seva intervenció va semblar augurar una sessió tempestuosa: “Sembla que aquí s’ha de ser terrorista perquè t’escoltin”, va dir, irritat, al constatar que una bona part dels diputats abandonaven l’hemicicle. Enmig de la cridòria, Caja [el portaveu de CCC] encara va afegir: “O t’has de dir Josu Ternera perquè agafin el cotxe oficial i vagin a dialogar amb tu”.

De bon rotllo. La millor manera d’aconseguir que t’escoltin i resoldre problemes és crear bon ambient. Fermesa i contundència són conceptes diferents, molta gent hauria d’aprendre-ho.

El president de CCC va assegurar que la majoria de catalans, un 54%, donen suport a l’existència d’un projecte d’ensenyament bilingüe “que eviti discriminacions per raons de llengua”.

Només un 54%? M’extranya. Jo també m’apunto a aquesta frase. I segurament el 100% dels que han signat la seva iniciativa estan d’acord en aprendre quant més idiomes millor i que els seus fills, el dia de demà, no lamentin desconèixer un idioma que els cal per trobar que voldrien tenir.

Diguem quina pregunta fas i et diré què vols que digui l’enquesta.

Caja va acusar la Generalitat d’estar “fracturant la societat catalana i dividint- la”. “Vulneren drets fonamentals i són un dels factors crucials en els fracassos escolars dels nens castellanoparlants”, va afegir.

Això són dues bestieses. No vull dir opinions equivocades, vull dir bestieses. I ho recolzaré amb la meva pròpia experiència.

Primer que res, el que de debó dividiria la societat és separar els nens en classes dels que parlen en català i classes dels que parlen en castellà. Jo vaig crèixer parlant alhora en català i en castellà. Crec que si no he tingut mai problemes amb la llengua és perquè de ben petit m’he adonat que el fet que algú sigui imbècil i digui tonteries no té res a veure en si les diu en català o en castellà. Jo parlava en castellà amb Balagué, que també sabia parlar català, però ens sortia així, parlava en català amb l’Oriol, al que em costa recordar parlant en castellà, i parlava en castellà amb l’Albarracín, que només parlava en català a classe de català. Jugàvem junts, ens barallàvem quan algú feia trampa jugant a futbol i mai no ens vam barallar per un digue-m’ho en el meu idioma.

Cal que els professors s’expressin més en català que no en castellà per a que a la sortida del sistema educatiu obligatori els nens i les nens siguin bilíngües de debó? No en tinc ni punyetera idea, que jo sóc informàtic, però els pedagogs i els especialistes en ensenyament d’idiomes defensen la inmersió lingüística.

Per cert, la proposta de CCC implica que al Liceu Francès o a la Escola Alemanya vulneren drets fonamentals?.

La segona part de la cita té encara més de bestiesa. Aquí puc parlar de la Facultat d’Informàtica de Barcelona, on a finals dels 80 anaven molts extremenys en busca de la llicenciatura que no podien assolir a casa seva. Quan arribaven es feien horaris sel·leccionant els professors que impartien les matèries en castellà. Al cap de pocs mesos els veies que canviaven (en alguns casos) de classe i escollien els professors que millor s’explicaven, independentment de l’idioma. I estic parlant de gent amb les estructures mentals ja formades (més dificultat per adaptar-se ràpidament a un nou idioma) i més influenciada políticament.

Opino que és un tema sensible. Que a tots els pares els ha de fer goig que els nens aprenguin en la seva llengua materna (la del pare!) i angúnia veure que la llengua que més domina és una de diferent.

I també opino que una llei que forci a fer l’ensenyament obligatòriament en anglès no trobaria tants entrebancs. No perquè l’anglès sigui una millor eina de comunicació, sinó perquè no és la llengua d’uns nacionalistes excloents que volen imposar la seva bandera i la seva ideologia a d’altres nacionalistes excloents. I és que el problema és que molts veuen aquest debat en aquests termes.

Salut i sort,
Ivan.

2 respostes a «Política amb la llengua»

  1. En mi colegio las clases eran en castellano o catalán depende del profesor, yo no tengo ningún sentimiento hacia las lenguas pero si que es algo que a las personas las altera mucho, tanto a los castellano parlantes como cátalano parlantes, muchas veces es meramente impulso emocional, es decir, no tienen mi idea de la literatura que se hace en la lengua que defienden

  2. El problema, Francis, és quan no reconeixes que els altres poden tenir el mateix “impuls emocional” respecte la seva llengua materna.

    Jo ja estic fart de la gent que pensa i vol imposar que “si ets català [espanyol] has de parlar en català [espanyol]”.

    Una abraçada.

Digues la teva!