Des que fa un grapat d’anys Paqui em va deixar Les Rendez-vous de Paris, un dels meus ídols cinematogràfics és Eric Rohmer.

Aquest director francès ha signat alguns dels films amb que més he disfrutat mai. Ha fet marca de la casa un estil directe sense virtuosisme visual, amb històries senzilles i tant creïbles com els personatges, als que retrata amb gran tendresa i humanitat. Mai no jutja el que fan, però tampoc no es limita a exposar-ho, sinó que explica quines són llurs motivacions, les seves pors, el perquè del que fan. Personatges que són persones corrents, algunes extravagants, totes fàcilment imaginables en un entorn urbà, ninguna que poguem justificar dient que és de pel·lícula. Històries que parlen de sentiments com la por al futur, a la solitud, l’amor, la mandra de fer allò que toca (el que els argentins anomenen fiaca) i un munt de coses que mai no resultaran emocionants, però sempre seran entranyables. Talment com fa Woody Allen, parla dels grans temes ensenyant com alguns parlen de les seves petites coses.

I em consta que no sóc l’únic que gaudeix d’Eric Rohmer d’aquesta manera. Fixeu-vos si la gent disfruta dels seus films que recordo un cop que a la Filmoteca de la Generalitat passaven El alcalde, el árbol y la mediateca: hi ha un moment en que surt un pagés i un equip de televisió li fa una entrevista, a la qual contestava amb vàries frases amb un accent francès molt tancat;i en això arriba el moment en que la persona que va escriure els subtítols va renunciar a entendre què caram deia i simplement va posar “(ininteligible)”. El públic de la sala estava tant ben predisposat que va esclatar a riure com si fos el millor acudit del món.

Però, si bé els sis films que va rodar entre el 1990 i el 1996 em semblen excepcionals, i els que he vist del periode anterior em semblen molt bons, la gran decepció han estat les seves dues darreres estrenes a Barcelona. Tant La inglesa y el duque com Triple Agente m’han semblat tostons insufribles. En ambdós casos canvia el seu habitual relat sobre el present, en el primer movent-se cap a la Revolució Francesa, en el segon cap els anys previs a la Segona Guerra Mundial. La inglesa y el duque fa tot l’efecte de tractar-se de teatre filmat: només hi ha diàlegs, ben just si hi ha dos escenaris diferents i tots els decorats d’ambient es noten moltíssim, igual que a un teatre, en un efecte que d’exagerat només pot ser intencionat. I tota l’acció s’explica en els diàlegs entre els dos personatges del títol, els únics que surten a més d’una escena. Tot el que veus al film són converses, res més. La Núria i jo ens vam avorrir d’allò més al Capsa, poc abans que el tanquessin.

Triple Agente, plantejada com una peli d’espies, resulta especialment frustrant. Per entendre el protagonista, Rohmer t’obliga a escoltar i analitzar un munt de converses sobre política francesa i europea en el context dels anys trenta. Exactament la mateixa tècnica que quan manega trames intimistes, però en un context completament diferent. No és que li demani que faci un film de James Bond, però tampoc cal castigar el públic d’aquesta manera: per això ja teniem a Goddard! La Yolanda volia practicar el francès però va adormir-se un parell de moments, i a mi el film em va deixar d’interessar cap a la meitat.

I clar, quan la gràcia de la fòrmula, la frescura i els personatges transparents, desapareixen, el castell s’ensorra. Potser ha intentat fer un parell d’exercicis d’estil, potser és que s’ha atrevit amb géneres que no dominava (gairebé increïble en algú que va ser durant molt de temps crític de cinema) però el cas és que ha parit un parell d’exemples d’allò que anomenem cinema francès dolent. La gràcia de la fòrmula Rohmer era que despullava el tema d’allò accessori, et mostrava l’essencial i ho reconeixies. Quan les situacions són en canvi més senzilles però alhora més complexes d’exposar, cal una fòrmula diferent.

De moment encara no han estrenat per aquí Le Canapé Rouge i Les Amours d’Astrée et de Céladon s’estrenarà durant aquest any, o sigui que esperem que tornin els bons temps.

Salut i sort,
Ivan.