Hi ha un tipus de llibres que reconeixes fàcil que no són gaire bons, però que t’agraden molt. The Wave és un d’aquests.
Els fets
Palo Alto (Califòrnia), 1967. L’entusiasta professor d’Història Ron Jones les està passant magres per ensenyar-li la lliçó de l’Alemanya nazi als seus alumnes de secundària. La joventut del docent (25 anys aleshores) i dels seus alumnes, majoritàriament 15, potser és un factor a l’hora de no poder explicar o entendre per què els alemanys no es van revoltar contra els nazis, per què els jueus van poder ser massacrats als camps sense gairebé oposició. Comprendre les paraules no és suficient per a copsar el que expressen.
Llavors va ser quan el professor va embarcar la seva classe en un agosarat experiment per a viure i comprendre el que era el nazisme. No em puc imaginar la mida dels pebrots de Mr. Jones, fent servir adolescents com si fossin conills d’Índies. Suposo que l’època hippie a Califòrnia feia que alguns fossin més valents del que ho serien ara; la qüestió és que ho va tirar endavant. I se li va anar de mare.
El telefilm
El 1981 algú de Hollywood va llegir algun dels escrits que Ron Jones va fer sobre aquells fets i va decidir fer-ne un film per la televisió que va tenir un cert èxit i reconeixement. I dins del procés de comercialització del telefilm, la productora va encarregar l’escriptor Morton Rhue, que escrigués una novel·la.
El llibre
Morton Rhue era el pseudònim que aleshores utilitzava Todd Strasser que va parir una novel·la que a mi m’ha semblat de molt escassa qualitat literària.
El ritme de la narració és molt irregular. Hi ha passatges, especialment al començament, amb un ritme molt lent. A partir que comença l’experiment no hi ha cap guia sobre la temporalitat de la narració. Tampoc no hi ha cap ús creatiu o original del llenguatge. No sé si perquè estava destinat a un públic poc exigent, per no apartar-se gens del guió del film, o què, però els diàlegs m’han semblat molt pobres i els personatges massa estereotipats, sense matisos.
“Sniveling, spineless amoebas,” Alex shouted, jumping to his feet and raising his fist above his head. “I pledge to fight The Wave until the end. Give me liberty, or give me acne!”
The Wave descriu com el professor d’Història (el personatge es diu Ben) va embarcar la seva classe a un culte, un moviment que va anomenar The Wave (l’onada) per a millorar individualment i com a col·lectiu. I veiem d’una manera molt simplificada i per tant molt clara com els individus deixen de ser-ho i es converteixen en simples membres del culte. És una explicació parcial de l’atractiu dels populismes i altres organitzacions (sectes, certes associacions, etc.) i perquè tanta gent se’ls creu de bona fe.
“Because it means that nobody is better than anyone else for once”
Una de les noies que s’adhereix a The Wave aprecia l’igualitarisme que promou el moviment. En el seu cas, per l’enveja que li despertava la seva amiga, que destacava en diverses coses. I molts companys troben estímul, motivació, identitat, una guia.
Tot i allò de l’igualitarisme, els membres del moviment comencen a creure que són millors que els altres, els que no ho són. Transcendeixen de la seva mediocritat individual tot unint-se a quelcom més gran. Per això parlo de culte, pels vincles que genera en l’àmbit comunitari i amb el líder, que passa a ser reverenciat de manera inconscient i voluntària.
És molt important el comentari del professor sobre el canvi en la seva capacitat acadèmica. Els alumnes del moviment milloren en els exàmens tipus tests, on només han de donar la resposta que han llegit o sentit que s’espera d’ells, i en les accions de comportament disciplinari, però té la impressió que a l’hora d’escriure una redacció sobre un tema no se’n sortirien tan bé. Han deixat de pensar per si mateixos.
Eren feliços de canviar el que és bo pel que és més fàcil.
From the side of the stage, Ben looked down at them, as the sea of faces stared back at him anxiously. Was it really true that the natural inclination of people was to look for a leader? Someone to make decisions for them? Indeed, the faces looking up at him said it was.
Hi ha un efecte bola de neu en què el canvi de comportament s’exagera sense que el líder ho hagi demanat. No només l’admiració reverencial cap a ell, també el bullying cap als que no s’hi volen afegir. En la novel·la apareix com quelcom del que els adolescents no s’adonen. Durant el nazisme ho van perpetrar adults de tota edat i condició.
The Wave també mostra com el mateix líder perd el cap. El mestre, que només havia d’emprar el moviment The Wave per a ensenyar els alumnes, comença a valorar-lo en si mateix, i com una eina per a educar-los. Potser és l’eròtica del poder, potser el goig de l’estrella rock de veure com una generació et segueix, però el líder es fanatitza a si mateix en el procés, seduit pel comandament i l’obediència cega dels seus seguidors.
It was frightening how easily they would put their faith in your hands, how easily they would let you decide for them.
La repercussió de The Wave
He llegit que aquesta novel·la breu és lectura obligada als instituts alemanys. Hi ha també una versió cinematogràfica alemanya de la mateixa història, ignoro com de fidel a l’original i als fets reals.
A mi m’ha semblat, com a explicació sociològica d’adoctrinament, molt didàctica. I en uns anys, provaré que la meva filla la llegeixi.
Salut i sort,
Ivan.
