Lola

Feia un munt d’anys que no llegia res de na Maria de la Pau Janer. I mira, m’ha agradat.

Portada de la novel·la Lola, on es veu un bagul vell de color gris, obert, sobre fons vermell.
Maria de la Pau Janer: Lola (1999)

Lola és un conjunt de contes enllaçats per un escenari comú, on els diferents protagonistes acaben interactuant de manera que es forma una història polifacètica i coherent molt ben presentada.

Tota la novel·la gira sobre solituds compartides i expectatives frustrades, en les diverses formes que les viuen els diferents protagonistes. El tema, lluny de fer-se repetitiu i pesant, va adquirint matisos durant la narració, que explora les seves diferents facetes des de les sensibilitats diverses dels personatges. Cada reacció és un món, igual que cada motivació.

L’autora presumeix de domini lèxic del català, i no només fa servir un munt de paraules mallorquines; empra també més adjectius i imatges que la majoria de novel·les que pugueu trobar de poc menys de quatre-centes pàgines. Fent-ho, la Janer construeix una atmosfera melancòlica i moltes vegades asfixiant on els protagonistes, lluny de gaudir de la seva aparent felicitat, sobreviuen a les míseres circumstàncies que els envolten. Els personatges secundaris… són una altra cosa.

Malauradament, les descripcions detalladíssimes allarguen exageradament la narració. I les metàfores que haurien d’afegir tonalitat acaben repicant claus que ja són ben clavats. Per una banda donen a Lola l’aire lànguid que la novel·la demana, però per altra banda fan que la història avanci molt lentament, de vegades de manera carregosa.

En el que sí que excel·leix na Maria de la Pau Janer és en plantar les preguntes, els indicis i les falses aparences que mantenen l’interès fins que el desenllaç cau pel seu propi pes, de forma tan evident com demolidora. Els detalls es van revelant puntualment, bastint una espiral de girs argumentals que encaixen perfectament i que s’entenen sense dificultat, a diferència de moltes novel·les on la narració més que fer viatjar el lector entre present i passat, el força a navegar enmig de fites disperses.

Gairebé quatre-centes pàgines em semblen massa per explicar la història de Lola, però fer-ho de manera més directa potser no aconseguiria transmetre l’angoixa de la solitud i la tristesa per no haver agafat el tren correcte en un passat sempre enyorat.

Adient pels admiradors de les germanes Brontë i la literatura francesa. Contraindicat per a la gent que sap el que vol.

Salut i sort,
Ivan.

Cap el cel obert

Sis anys després de la magistral Dins el darrer blau, na Carme Riera tornà al tema de la persecució als xuetes mallorquins amb la seva novel·la Cap el cel obert. I gairebé dues dècades després d’haver-la comprat, me l’he llegit.

Portada del llibre Cap el cel obert, de la Carme Riera

Però, la discriminació religiosa és només un dels temes que abasta aquest fulletó melodramàtic i obscur. Cap el cel obert (no sabeu la de vegades que m’he trobat anomenant-lo Cap al darrer blau) explica el viatge de la Maria des de la lluminosa Mallorca cap a la resplendent Cuba, excusa que aprofita l’autora per a, oposant la llum del paisatge, oferir una descarnada descripció de tota la foscor social.

De la misèria que es patia a Ciutat a mitjans el segle XIX fins la decadència de l’opulenta burgesia havanera. De la submissió de les dones a l’esclavatge, de la corrupció d’uns a al foment de la corrupció dels altres. I la ingènua protagonista, encarnació de la sensibilitat literària, enmig de tot aquest escenari desencisador.

La reivindicació de la Literatura, concretament de la poesia, davant de la mesquinesa dels que tenen el nord en els diners i les possessions és així un altre dels temes que suggereix aquesta novel·la, de trama lleugera i previsible. Ni la truculència d’alguns detalls ni la pèrdua de ritme en la part central del relat, allà on sembla que Maria Fortesa ha estabilitzat la seva vida, són impediments per a continuar llegint un llibre ple de referències a com aprofitar la vida, on es planteja el dubte de quin camí emprendre per a millor aprofitar-la o, si en nàixer no t’han donat cartes prou bones, poder sobreviure.

Després de la duríssima denúncia de les condicions de vida de les dones al s. XIX, la Carme Riera novel·la les beceroles de les conspiracions per a modificar el règim jurídic de Cuba dins la corona espanyola. Aquell moment en què uns eren partidaris de demanar més autonomia, d’altres insinuaven l’interès per la independència, i la majoria apostaven per la tercera via (digueu-me provocador) de l’annexió als Estats Units d’Amèrica; uns, com a objectiu final, els altres, només per a pressionar la metròpoli. No tinc cap dubte que la Riera, escrivint molt abans que s’engegués el procés independentista, no tenia cap intenció de fer la contundent crítica política que a finals de la segona dècada del segle XXI molts catalans podem llegir. Però tampoc dubto de l’interès que té llegir els enraonaments dels conspiradors i del Governador General per a ensumar una mica millor el brou que s’hi cou a segons quina olla.

De Cap el cel obert em quedarà el record -ai, la meva mala memòria- d’un munt de personatges rics en matisos i defectes, brutalment atractius. I també la lliçó d’ús de la llengua catalana, amb un ús exquisit del llenguatge, combinant el lèxic mallorquí, els registres col·loquial i culte, incrustant de manera encertada frases en castellà i, especialment, l’abundància de paràgrafs llarguíssims, emfatitzats per la alineació a dues bandes del text, que tot i que ofereixen una primera impressió desoladora acaben sent satisfactòriament acollidors.

Adient per a posar-vos a criticar a tota la colla de personatges. Contraindicat pels qui busquin herois.

Salut i sort,
Ivan.

Carme Riera: Cap el cel obert.
Ed. 62. Barcelona, 2000.

Les veus del Pamano

Per fi l’he llegida. I m’ha encantat, és clar.

Foto extreta de la Viquipèdia d’Ed. Proa – Web de Jaume Cabré.
Grup d’alumnes d’Enviny, cap el 1940. Procedència: casa Pillo

Per aquells que encara no l’heu llegida, la novel·la Les veus del Pamano, de’n Jaume Cabré, és una triple història d’amors frustrats, venjances consumades i silencis desgraciats. Ocupa ben bé set-centes pàgines que es devoren de seguida, com en tot bon best seller, però a diferència de la majoria de novel·les que assoleixen un gran èxit comercial, Les veus del Pamano en cap lloc té un caire folletinesc, on l’espiral d’accions imbricades va pujant infinitament d’intensitat i on l’embolica que fa fort sembla que ens porti inevitablement cap un abisme final. A Les veus del Pamano tot el que passa és natural, obvi, i previsible un cop ho has llegit, i colpidor i inesperat en el moment de la lectura.

Cap de les històries que explica Cabré és gaire original. N’haureu llegit a cabassos, com aquestes. Però estan totes molt ben trenades. Per una banda, els tres espais temporals de la novel·la mostren com canvien els noms però es mantenen els personatges, les circumstàncies són altres però romanen les actituds; amb diferents armes, persisteixen els mateixos conflictes. Però encara més important, Cabré explica perfectament les complicitats entre els diferents actors, com l’engranatge social funciona a favor i en contra de les persones individuals tant en el món rural d’un poble de muntanya allunyat del cor del país, com a l’oligarquia del mateix país, un altre poblet aillat del món que l’envolta -el dels derrotats, els que no són rics, i no coneixen a qui cal conèixer.

I és que la principal gràcia de Les veus del Pamano són els seus personatges. Tots ells creïbles, espantats d’alguna cosa, d’alguna manera vulnerables, contradictoris, humans, perfectament versemblants. Tots dibuixats amb precisió psicològica i amb lleugeresa literària: només quatre paraules, deixant molt de camp a la imaginació, però cisellant el seu caràcter amb un parell de gestos.

Part de la calidesa i l’autenticitat dels personatges es deu al llenguatge que empra l’autor tant amb la veu del narrador com en els diàlegs dels personatges. Cabré utilitza diverses variants dialectals, mots propis del territori, no li fa fàstics a escriure les paraulotes que tothom diu quan parla sense pensar i fa un ús exquisit de la varietat de registres que demana cada moment a cada personatge. La història resulta fluïda perquè la narració és natural i el llenguatge és directe, concís, i real. I alhora, no gens simple: el professor de Literatura ha inclòs també sense dubtar lèxic que no és habitual a la parla de la major part del país en aquells punts concrets on queda bé i toca.

Una delícia de lectura. Adient, per tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Jaume Cabré: Les veus del Pamano.
Edicions Proa. Barcelona, 2004.

Foto extreta de la Viquipèdia d’Ed. Proa – Web de Jaume Cabré.

El nacimiento de la República Popular de la Antártida

He llegit la novel·la El nacimiento de la República Popular de la Antártida, de John Calvin Batchelor i m’agradaria comentar-la. A veure si me’n surto.

Us explico la meva principal dificultat per comentar-la: que no sé ben bé el què he llegit. La novel·la està escrita en primera persona, i el protagonista va explicant la seva vida. Fins aquí, tot molt habitual. A més, la narració és estructuralment molt planera, ordenada cronològicament i fent el·lipsis de les èpoques menys significatives i centrant-se en els episodis més determinants, com ha de ser. El problema ve quan la història és una distòpia on hi ha -per posar exemples que no esgarrin res de la trama- vaixells de vapor i de vela a les acaballes del segle XX. I quan allò que li sents contar als personatges sona més a bajanada que a argument racional. Si el narrador és -posem per cas- un llunàtic, un boig, o un mentider compulsiu, quina credibilitat té allò què explica? Quina interpretació cal fer dels fets narrats? Quina espera l’autor que facis? Aquest dubte m’ha perseguit durant els dos primers terços d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida.

La novel·la comença en tromba, amb el capítol on el narrador explica la concepció del personatge protagonista, que com ja he comentat és ell mateix perquè el llibre està escrit en primera persona. I quan parlo de la concepció em refereixo a la còpula entre el pare i la mare. Un començament atípic, oi? Doncs agarreu-vos, perquè és només el punt de partida per a presentar una col·lecció de personatges exagerats, estrambòtics, paradigmàtics i caricaturitzants, tots atractius i la majoria més tendres del que semblen quan són presentats.

La narració va explicant des del present esdeveniments del passat. La primera part del llibre és més una explicació de fets passats, però després l’estil tomba cap a quelcom més semblant a un llibre de memòries. Això fa que la narració perdi trempera però guanyi en versemblança. Perquè si els personatges són realistes, les situacions, les relacions, i els paisatges i escenaris d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida són absolutament fantàstics. La novel·la va trenant-se al voltant de sagues nòrdiques i d’anècdotes que semblen inspirades en les històries bíbliques, i desenvolupa una distòpia apocalíptica a l’acabament del segle XX d’una manera tan fascinant com poc clara.

I funciona estupendament. La narració és prou àgil per tractar-se d’un llibre de cinc-centes pàgines amb un munt de veu interior del protagonista, que és especialment loquaç. Això si, ben pocs diàlegs, i poca humanitat, en el sentit benevolent del terme. I molta Història, en seu sentit més cruel: El nacimiento de la República Popular de la Antártida és una història de gent que segueix de forma estúpida a folls, fanàtics i cínics que no fan més que aprofitar-se’n de la docilitat i la ingenuïtat d’altres.

Hi ha també, al començament del llibre i quan el lector encara no sospita què està llegint, un comentari sobre l’utilitarisme, les polítiques liberals i les teories polítiques que aleshores començaven a estar de moda i ara són hegemòniques. Queda molt despenjat de la part de la història on passen els esdeveniments que justifiquen aquesta reflexió. De fet, aquests esdeveniments són només apuntats per sobre, obviant la majoria d’estratègies i actes concrets. Ho he entès com una crítica brutal a l’utilitarisme, que a la novel·la és el nou benthanisme: al final, el que compta és el que has fet i no allò que volies aconseguir.

De la mateixa manera, personatges que són fonamentals als primers capítols s’esvaeixen de manera sorprenent a mesura que vas tombant pàgines. Persones esdevenen mites i després només arguments intranscendents en discursos que no porten enlloc. És el present el que compta i no el passat que ens han explicat.

Tot plegat entenc el llibre com una crítica brutal als fanatismes religiós i polític… però no en puc estar segur! El protagonista m’impedeix saber si l’autor volia fer una sàtira, una comèdia, o una tragèdia. I em falten coneixements de cultura religiosa (en Batchelor és Doctor en Teologia) per a entendre millor determinades paràboles. Hi ha desenes de pàgines en què el reguitzell de bajanades cansa, però no es pot deixar de llegir perquè cada tant, va incloent algun esquer sobre el futur que vindrà, i aquests cliffhangers estan molt ben trobats. I un cop el lector s’empassa l’esquer, resulta que les disseccions que fa dels personatges són retrats d’arquetips universals, d’allò que en diem l’ànima humana, la humanitat en el sentit més cru, i que el món decadent que imaginava Batchelor a començament dels anys vuitanta s’assembla molt al que ens trobem ara.

Adient per a descreguts i contraindicat pels idealistes, entenc que El nacimiento de la República Popular de la Antártida no és per tothom: el contingut és amarg i el continent és aspre. Però deixa el cervell ben ple, i això a mi em serveix.

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002