The Wave

Hi ha un tipus de llibres que reconeixes fàcil que no són gaire bons, però que t’agraden molt. The Wave és un d’aquests.

todd-strasser_the-wave

Els fets

Palo Alto (Califòrnia), 1967. L’entusiasta professor d’Història Ron Jones les està passant magres per ensenyar-li la lliçó de l’Alemanya nazi als seus alumnes de secundària. La joventut del docent (25 anys aleshores) i dels seus alumnes, majoritàriament 15, potser és un factor a l’hora de no poder explicar o entendre per què els alemanys no es van revoltar contra els nazis, per què els jueus van poder ser massacrats als camps sense gairebé oposició. Comprendre les paraules no és suficient per a copsar el que expressen.

Llavors va ser quan el professor va embarcar la seva classe en un agosarat experiment per a viure i comprendre el que era el nazisme. No em puc imaginar la mida dels pebrots de Mr. Jones, fent servir adolescents com si fossin conills d’Índies. Suposo que l’època hippie a Califòrnia feia que alguns fossin més valents del que ho serien ara; la qüestió és que ho va tirar endavant. I se li va anar de mare.

El telefilm

El 1981 algú de Hollywood va llegir algun dels escrits que Ron Jones va fer sobre aquells fets i va decidir fer-ne un film per la televisió que va tenir un cert èxit i reconeixement. I dins del procés de comercialització del telefilm, la productora va encarregar l’escriptor Morton Rhue, que escrigués una novel·la.

El llibre

Morton Rhue era el pseudònim que aleshores utilitzava Todd Strasser que va parir una novel·la que a mi m’ha semblat de molt escassa qualitat literària.

El ritme de la narració és molt irregular. Hi ha passatges, especialment al començament, amb un ritme molt lent. A partir que comença l’experiment no hi ha cap guia sobre la temporalitat de la narració. Tampoc no hi ha cap ús creatiu o original del llenguatge. No sé si perquè estava destinat a un públic poc exigent, per no apartar-se gens del guió del film, o què, però els diàlegs m’han semblat molt pobres i els personatges massa estereotipats, sense matisos.

“Sniveling, spineless amoebas,” Alex shouted, jumping to his feet and raising his fist above his head. “I pledge to fight The Wave until the end. Give me liberty, or give me acne!”

The Wave descriu com el professor d’Història (el personatge es diu Ben) va embarcar la seva classe a un culte, un moviment que va anomenar The Wave (l’onada) per a millorar individualment i com a col·lectiu. I veiem d’una manera molt simplificada i per tant molt clara com els individus deixen de ser-ho i es converteixen en simples membres del culte. És una explicació parcial de l’atractiu dels populismes i altres organitzacions (sectes, certes associacions, etc.) i perquè tanta gent se’ls creu de bona fe.

“Because it means that nobody is better than anyone else for once”

Una de les noies que s’adhereix a The Wave aprecia l’igualitarisme que promou el moviment. En el seu cas, per l’enveja que li despertava la seva amiga, que destacava en diverses coses. I molts companys troben estímul, motivació, identitat, una guia.

Tot i allò de l’igualitarisme, els membres del moviment comencen a creure que són millors que els altres, els que no ho són. Transcendeixen de la seva mediocritat individual tot unint-se a quelcom més gran. Per això parlo de culte, pels vincles que genera en l’àmbit comunitari i amb el líder, que passa a ser reverenciat de manera inconscient i voluntària.

És molt important el comentari del professor sobre el canvi en la seva capacitat acadèmica. Els alumnes del moviment milloren en els exàmens tipus tests, on només han de donar la resposta que han llegit o sentit que s’espera d’ells, i en les accions de comportament disciplinari, però té la impressió que a l’hora d’escriure una redacció sobre un tema no se’n sortirien tan bé. Han deixat de pensar per si mateixos.

Eren feliços de canviar el que és bo pel que és més fàcil.

From the side of the stage, Ben looked down at them, as the sea of faces stared back at him anxiously. Was it really true that the natural inclination of people was to look for a leader? Someone to make decisions for them? Indeed, the faces looking up at him said it was.

Hi ha un efecte bola de neu en què el canvi de comportament s’exagera sense que el líder ho hagi demanat. No només l’admiració reverencial cap a ell, també el bullying cap als que no s’hi volen afegir. En la novel·la apareix com quelcom del que els adolescents no s’adonen. Durant el nazisme ho van perpetrar adults de tota edat i condició.

The Wave també mostra com el mateix líder perd el cap. El mestre, que només havia d’emprar el moviment The Wave per a ensenyar els alumnes, comença a valorar-lo en si mateix, i com una eina per a educar-los. Potser és l’eròtica del poder, potser el goig de l’estrella rock de veure com una generació et segueix, però el líder es fanatitza a si mateix en el procés, seduit pel comandament i l’obediència cega dels seus seguidors.

It was frightening how easily they would put their faith in your hands, how easily they would let you decide for them.

La repercussió de The Wave

He llegit que aquesta novel·la breu és lectura obligada als instituts alemanys. Hi ha també una versió cinematogràfica alemanya de la mateixa història, ignoro com de fidel a l’original i als fets reals.

A mi m’ha semblat, com a explicació sociològica d’adoctrinament, molt didàctica. I en uns anys, provaré que la meva filla la llegeixi.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

La llista per la MaryCarmen

La MaryCarmen és una bona amiga que m’ha passat una d’aquelles cadenes tant engrescadores en que et demanen “diez lecturas que en algún momento de mi vida me han marcado”. Apa!

Entenc l’encàrrec com una llista de lectures que m’han impactat un munt, no pas com els déu llibres que em semblen millors o els que podria rellegir un cop i un altre. I a més, el que aquí deixo són lectures que ara recordo i que en aquest moment recordo que em van colpir més. La memòria i l’estat d’ànim ja sabeu que són gent de poc fiar.

A més, juguen els sentiments. És igual la mida de la llista que et diguin, sempre te’n recordaràs d’un o dos de més que et doldrà a l’ànima no posar-els. Com que això no és cap encàrrec oficial, no li dono més voltes i us confesso què el cor m’ha ballat amb coses com les que aquí apunto, ordenats més o menys per ordre de lectura.

  • La isla del tesoro, de Robert L. Stevenson. De quan les caixes regalaven llibres per Sant Jordi. La primera novel·la, edició infantil és clar, que recordo haver llegit. Quince hombres sobre el cofre del muerto… Molts anys més tard, na Ursula K. LeGuin va aconseguir tornar-me a embruixar igual amb un gènere que jo sempre rebutjava, la fantasia, i la seva magnífica Tetralogia de Terramar.
  • El corsario de hierro, amb guions de Víctor Mora i dibuix d’Ambrós és el primer còmic què em va enganxar. Si, és un autoplagi d’El capitán Trueno i de El Jabato, que també els vaig gaudir en el seu moment, però va arribar primer i encara recordo l’ànsia d’anar a comprar el següent Mortadelo per saber com continuava la seva aventura.
  • Tuck, l’immortal pilot de la RAF, de Larry Forrester. Novel·la juvenil que explica la biografia d’un heroi verídic de la Segona Guerra Mundial, és la típica lectura que impressiona molt a un adolescent.
  • Mirall trencat, de Mercè Rodoreda. La novel·la. Excepte un capítol que se’m va fer etern (Els nens) la primera de les tres vegades que l’he llegida, l’he gaudida com ben poques altres lectures. Una obra mestra de cap a peus.
  • Oh, Jerusalén!, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Ja era un devot seguidor dels articles de Tomás Alcoverro a La Vanguardia, i aquesta crònica de la guerra que va segellar el naixement d’Israel em va obrir els ulls a la complexitat dels conflictes i a l’edulcoració de la Història, tant per polítics com per periodistes.
  • Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez. A partir d’una anècdota mínima surt un relat absolutament captivador. Anys més tard, L’amic retrobat de Fred Uhlman (recomanació de Paqui) va tenir el mateix efecte. Tots dos me’ls vaig crospir en un sol matí.
  • La ciudad y los perros, de Mario Vargas Llosa. L’obra mestra que em va permetre conèixer el geni que més m’ha fet gaudir de la Literatura. Aquell dissabte el matí mon pare havia sortit i jo vaig poder ocupar la butaca i posar un disc (suposo que de Mike Oldfield) per acompanyar la lectura. En acabar un capítol, vaig dir (creia què per mi mateix) “Què bé que escriu aquest fill de puta!”. Res d’admiració: pura enveja. Ma mare, des de l’altra banda de casa, em va amenaçar amb rentar-me la boca amb sabó.
  • Amors impossibles, de Josep Vicent Marqués. Contes minúsculs que són poesia pura. Paqui em va deixar la traducció al castellà i vaig passar anys fins que no vaig trobar l’original en català. Anys més tard un còmic encara més agredolç va constituir el revers de la mateixa moneda: Arrugas, de Paco Roca.
  • He fet la llista només amb obres de ficció, però A Brave New World d’Aldous Huxley em va fer pensar que estava parlant del nostre futur proper. I quan vaig llegir Orwell vaig reconèixer el present.
  • Pots llegir-te un munt de monografies de la biblioteca pública de SOS Racisme, però no hi ha res com Dins el darrer blau, de la Carme Riera, per a entendre el que suposen el racisme i el fanatisme. Més tard Delibes ens va regalar amb El hereje un cant a la tolerància que recomano a tothom.
  • La ciudad de los prodigios de l’Eduardo Mendoza em va trencar moltes barreres mentals al respecte del que era una novel·la, molt més complexe que un conte llarguíssim i amb moltes més possibilitats de les que exploren el 90% de textos. Pantaleón y las visitadoras, de Mario Vargas Llosa, també però sense arribar tant lluny.

Salut i sort,
Ivan.

El héroe discreto

Don Mario es repeteix: bon nivell, bons personatges, molta munició per a llargues tertúlies i poques sorpreses.

Portada d'El héroe discreto, de Mario Vargas Llosa

Si pensaveu què amb Rigoberto, Fonchito i Lituma ja estava coberta la quota de noms exòtics, aquí arriba Felícito per a protagonitzar una altra novel·la en que la dignitat de les persones i les diferents escales de valors tornen a ser els veritables protagonistes d’una trama que, pels seguidors de Vargas Llosa, resulta tant previsible com satisfactòria.

El héroe discreto aporta una reivindicació de l’univers literari de l’autor, molt més subtil i menys llegendari que Macondo, i basat més en les persones què no en els llocs. Un imaginari on es reconeix tant la ideologia de Vargas Llosa com la seva infinita fe en la literatura, per ell capaç de canviar la realitat a força de ficcions.

Sense enlluernar-me, m’ha agradat perquè m’ha posat a les mans moltes de les preguntes què ens plantegen a diari les notícies, i sense cap traça de moralina m’ha suggerit també algunes respostes.

Adient pels qui gaudeixin de descobrir noves paraules al diccionari. Contraindicat pels què lliguen simpaties polítiques amb gustos literaris, com molt bé diu Suso del Toro.

Salut i sort,
Ivan.

Montecore

Participar a un club de lectura té això: llegeixes llibres que no haguessis escollit mai.

Jonas Hassen Khemiri: Montecore
Jonas Hassen Khemiri: Montecore

Montecore és una novel·la molt diferent del què sembla. Comença semblant el biopic desenfadat i divertit d’un emigrant triomfador i acaba sent un plany a l’amistat i la paternitat. Pel camí trobem un ús recargolat i hilarant de l’idioma (en el meu cas l’anglès, l’original és en suec), molta ironia i molta descripció acurada de la vida quotidiana d’una família mixta que les passa magres.

Després de la sorpresa inicial hi ha un munt de pàgines què es fan pesades. L’escriptura amb metàfores i adjectius hiperbòlics (què té la seva justificació narrativa) al començament diverteix però després cansa. A mi m’ha costat un munt de fe continuar amb Montecore. I no t’expliques perquè tant de detall en la vida quotidiana d’uns immigrants tunecins a Suècia.

Però imperceptiblement el pes del relat passa del pare al fill i és aleshores quan Montecore guanya molta agilitat en la narració i molt més interès al parlar de temes diguem-ne més candents. Fins i tot hi ha un moment en que et demanes si l’estil epistolar en què està escrit no entorpeix la narració. Però arribes al final i després a l’epíleg i llavors, al final de debó, tot encaixa meravellosament bé.

Ah, i el nom de la novel·la és el nom d’un tigre blanc.

Adient pels què els agradi capbussar-se als llibres per a descobrir altres móns. Contraindicat pels impacients del plaer immediat.

Salut i sort,
Ivan.