Etiqueta: novel·la

Les veus del Pamano

Per fi l’he llegida. I m’ha encantat, és clar.

Foto extreta de la Viquipèdia d’Ed. Proa – Web de Jaume Cabré.
Grup d’alumnes d’Enviny, cap el 1940. Procedència: casa Pillo

Per aquells que encara no l’heu llegida, la novel·la Les veus del Pamano, de’n Jaume Cabré, és una triple història d’amors frustrats, venjances consumades i silencis desgraciats. Ocupa ben bé set-centes pàgines que es devoren de seguida, com en tot bon best seller, però a diferència de la majoria de novel·les que assoleixen un gran èxit comercial, Les veus del Pamano en cap lloc té un caire folletinesc, on l’espiral d’accions imbricades va pujant infinitament d’intensitat i on l’embolica que fa fort sembla que ens porti inevitablement cap un abisme final. A Les veus del Pamano tot el que passa és natural, obvi, i previsible un cop ho has llegit, i colpidor i inesperat en el moment de la lectura.

Cap de les històries que explica Cabré és gaire original. N’haureu llegit a cabassos, com aquestes. Però estan totes molt ben trenades. Per una banda, els tres espais temporals de la novel·la mostren com canvien els noms però es mantenen els personatges, les circumstàncies són altres però romanen les actituds; amb diferents armes, persisteixen els mateixos conflictes. Però encara més important, Cabré explica perfectament les complicitats entre els diferents actors, com l’engranatge social funciona a favor i en contra de les persones individuals tant en el món rural d’un poble de muntanya allunyat del cor del país, com a l’oligarquia del mateix país, un altre poblet aillat del món que l’envolta -el dels derrotats, els que no són rics, i no coneixen a qui cal conèixer.

I és que la principal gràcia de Les veus del Pamano són els seus personatges. Tots ells creïbles, espantats d’alguna cosa, d’alguna manera vulnerables, contradictoris, humans, perfectament versemblants. Tots dibuixats amb precisió psicològica i amb lleugeresa literària: només quatre paraules, deixant molt de camp a la imaginació, però cisellant el seu caràcter amb un parell de gestos.

Part de la calidesa i l’autenticitat dels personatges es deu al llenguatge que empra l’autor tant amb la veu del narrador com en els diàlegs dels personatges. Cabré utilitza diverses variants dialectals, mots propis del territori, no li fa fàstics a escriure les paraulotes que tothom diu quan parla sense pensar i fa un ús exquisit de la varietat de registres que demana cada moment a cada personatge. La història resulta fluïda perquè la narració és natural i el llenguatge és directe, concís, i real. I alhora, no gens simple: el professor de Literatura ha inclòs també sense dubtar lèxic que no és habitual a la parla de la major part del país en aquells punts concrets on queda bé i toca.

Una delícia de lectura. Adient, per tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Jaume Cabré: Les veus del Pamano.
Edicions Proa. Barcelona, 2004.

Foto extreta de la Viquipèdia d’Ed. Proa – Web de Jaume Cabré.

Anuncis

El nacimiento de la República Popular de la Antártida

He llegit la novel·la El nacimiento de la República Popular de la Antártida, de John Calvin Batchelor i m’agradaria comentar-la. A veure si me’n surto.

Us explico la meva principal dificultat per comentar-la: que no sé ben bé el què he llegit. La novel·la està escrita en primera persona, i el protagonista va explicant la seva vida. Fins aquí, tot molt habitual. A més, la narració és estructuralment molt planera, ordenada cronològicament i fent el·lipsis de les èpoques menys significatives i centrant-se en els episodis més determinants, com ha de ser. El problema ve quan la història és una distòpia on hi ha -per posar exemples que no esgarrin res de la trama- vaixells de vapor i de vela a les acaballes del segle XX. I quan allò que li sents contar als personatges sona més a bajanada que a argument racional. Si el narrador és -posem per cas- un llunàtic, un boig, o un mentider compulsiu, quina credibilitat té allò què explica? Quina interpretació cal fer dels fets narrats? Quina espera l’autor que facis? Aquest dubte m’ha perseguit durant els dos primers terços d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida.

La novel·la comença en tromba, amb el capítol on el narrador explica la concepció del personatge protagonista, que com ja he comentat és ell mateix perquè el llibre està escrit en primera persona. I quan parlo de la concepció em refereixo a la còpula entre el pare i la mare. Un començament atípic, oi? Doncs agarreu-vos, perquè és només el punt de partida per a presentar una col·lecció de personatges exagerats, estrambòtics, paradigmàtics i caricaturitzants, tots atractius i la majoria més tendres del que semblen quan són presentats.

La narració va explicant des del present esdeveniments del passat. La primera part del llibre és més una explicació de fets passats, però després l’estil tomba cap a quelcom més semblant a un llibre de memòries. Això fa que la narració perdi trempera però guanyi en versemblança. Perquè si els personatges són realistes, les situacions, les relacions, i els paisatges i escenaris d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida són absolutament fantàstics. La novel·la va trenant-se al voltant de sagues nòrdiques i d’anècdotes que semblen inspirades en les històries bíbliques, i desenvolupa una distòpia apocalíptica a l’acabament del segle XX d’una manera tan fascinant com poc clara.

I funciona estupendament. La narració és prou àgil per tractar-se d’un llibre de cinc-centes pàgines amb un munt de veu interior del protagonista, que és especialment loquaç. Això si, ben pocs diàlegs, i poca humanitat, en el sentit benevolent del terme. I molta Història, en seu sentit més cruel: El nacimiento de la República Popular de la Antártida és una història de gent que segueix de forma estúpida a folls, fanàtics i cínics que no fan més que aprofitar-se’n de la docilitat i la ingenuïtat d’altres.

Hi ha també, al començament del llibre i quan el lector encara no sospita què està llegint, un comentari sobre l’utilitarisme, les polítiques liberals i les teories polítiques que aleshores començaven a estar de moda i ara són hegemòniques. Queda molt despenjat de la part de la història on passen els esdeveniments que justifiquen aquesta reflexió. De fet, aquests esdeveniments són només apuntats per sobre, obviant la majoria d’estratègies i actes concrets. Ho he entès com una crítica brutal a l’utilitarisme, que a la novel·la és el nou benthanisme: al final, el que compta és el que has fet i no allò que volies aconseguir.

De la mateixa manera, personatges que són fonamentals als primers capítols s’esvaeixen de manera sorprenent a mesura que vas tombant pàgines. Persones esdevenen mites i després només arguments intranscendents en discursos que no porten enlloc. És el present el que compta i no el passat que ens han explicat.

Tot plegat entenc el llibre com una crítica brutal als fanatismes religiós i polític… però no en puc estar segur! El protagonista m’impedeix saber si l’autor volia fer una sàtira, una comèdia, o una tragèdia. I em falten coneixements de cultura religiosa (en Batchelor és Doctor en Teologia) per a entendre millor determinades paràboles. Hi ha desenes de pàgines en què el reguitzell de bajanades cansa, però no es pot deixar de llegir perquè cada tant, va incloent algun esquer sobre el futur que vindrà, i aquests cliffhangers estan molt ben trobats. I un cop el lector s’empassa l’esquer, resulta que les disseccions que fa dels personatges són retrats d’arquetips universals, d’allò que en diem l’ànima humana, la humanitat en el sentit més cru, i que el món decadent que imaginava Batchelor a començament dels anys vuitanta s’assembla molt al que ens trobem ara.

Adient per a descreguts i contraindicat pels idealistes, entenc que El nacimiento de la República Popular de la Antártida no és per tothom: el contingut és amarg i el continent és aspre. Però deixa el cervell ben ple, i això a mi em serveix.

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

La presunción del Estado

Queda a otros, en la seguridad del futuro, preguntarse cuándo un Estado no es una presunción. Cuándo un rey no es un simulador. Cuándo la guerra no es un crimen. Podría señalar el nacimiento de muchos reinos del Norte como modelo de lo que ocurrio en el hielo del estrecho de Bransfield. Una torre fortificada se convierte en un ducado; un ducado se convierte en una oligarquía de guerreros; una banda de caudillos se convierte en una monarquía nacida de la necesidad de batallar contra otra oligarquía, y al fin el reino termina arruinado después de una larga lucha para justificarse como imperio mediante la conquista y el robo. La evolución fluye con la misma facilidad con que sale de mi pluma. Qué historia tan vieja, cansada y espléndida. Sí, simplifico. Pero me pregunto: ¿acaso no hay una simplicidad primitiva en todo lo que hace la humanidad cuando empieza y termina con asesinatos?

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

La fotografia de l’encapçalament és del Castell de Montgrí i és obra del SBA73.

Salut i sort,
Ivan.

Verdad del corazón

Haz algo más; diles que si no hay una única moraleja en mi historia -¿qué tipo de vida tiene un solo tema?-, ahy esto al menos: el camino a la verdad es ser justo; nunca te pongas por encima de otro, y nunca caerás. El tesoro que descubrirás en este camino, el de un buen hombre, es que no has de obedecer a ningún amo. Cuídate de la caridad. La caridad es la sonrisa de la esclavitud. Los hombres en posición de dar caridad -no de compartir, no de distribuir equitativamente- consiguieron esa señorial posición convirtiéndose primero en amos de la tierra, y en amos de hombres, amos de esclavos. Sé un hombre valiente y enfréntalos. Mira a los reyes a la cara y diles que están condenados a caer. Ten la certeza de que el exilio es insoportable sólo para el que deja cierto país. El nombre de ese país es Verdad del Corazón.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

Salut i sort,
Ivan.