Etiqueta: novel·la històrica

Fall of Eagles

Ara que fa 100 anys de la I Guerra Mundial, he tornat a veure la sèrie amb que la BBC va explicar-la.

Fall of Eagles

Pel 60è aniversari de la Primera Guerra Mundial, la BBC va produir amb quatre canyes una sèrie fabulosa. Partint d’uns guions sensacionals va armar un docudrama on el teatre mostra les interioritats de les tres cases reials que van caure amb el conflicte: els Romanov, els Habsburg i els Hohenzollern.

A La caída de las águilas hi ha poques escenes rodades en exteriors i només un grapat on apareguin figurants. Els efectes visuals es limiten a l’exhibició hàbil de material d’arxiu i filtres de colors i la banda sonora està formada per fragments de música clàssica que no paguen drets d’autor. I naturalment, la producció és impecable, made in BBC. Fa quaranta anys el mercat televisiu era una altra cosa. I el ritme narratiu també. Com ja vaig constatar quan vaig comentar Shogun, s’ha accelerat moltíssim en una generació i a l’espectador d’avui en dia li pot semblar que hi ha massa silencis, quan fa quaranta anys es mastegava la tensió.

A més d’establir les relacions personals com part essencial del flux històric, Fall of Eagles presenta la majoria de la reialesa com adults malcriats per la seva riquesa, plens d’orgull i ofegats en l’opulència. El contrast amb la monarquia britànica que protagonitza el començament del segon capítol és tràgicament immens. Els monarques, escassament preparats pels reptes del govern, es veuen superats per les circumstàncies, patint la seva pròpia visió egocèntrica d’una realitat que no entenen, degut al majúscul desconeixement dels seus propis països.

A banda de les relacions familiars pretesament íntimes i amistoses entre les monarquies austriaca, alemana i russa, Fall of Eagles també senyala explítament altres factors: les tensions identitàries entre austríacs i hongaresos (aquí la sèrie retrocedeix fins mitjans segle XIX); el doble joc de la diplomàcia russa, amb el seu suport als serbis alhora que mantenia aliances simultànies amb francesos, alemanys i austriacs; els interesos estratègics completament contraposats entre els tres imperis; i una manera de pensar que ja era més pròpia del passat que del món que esdevenia.

Però, la part més interessant i on més aprofundeix Fall of Eagles és quan mostra com es va gestant la revolució russa, com Lenin s’incorpora als grups polítics socialdemòcrates i els aprofita per a construir un partit revolucionari des del qual assolir el poder a Rússia. La sèrie exposa la visió de Lenin sobre com aconseguir portar a terme la revolució, amb plantejaments enfocats exclusivament a la victòria, en contrast amb altres socialdemòcrates que persegueixen pactes i reformes, i marxistes portats per la ideologia.

Entre el repartiment podem apreciar el veterà Curt Jürgens en el paper d’Otto von Bismark, i els aleshores novells Tom Conti, John Rhys-Davies, Miriam Margolyes. Però de lluny el gran moment pels fans televisius és veure Patrick Stewart i Paul Eddington negociant com portar a termini la revolució, en una escena que malauradament no he pogut localitzar a internet, tot i que si les fotos dels actors caracteritzats.

Adient per aprendre història fent veure que mires la tele. Contraindicada per a una marató.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Los pasajeros del viento

Un cop descobreixes què una història que vas llegir fa 30 anys ha tingut un epíleg, la temptació de saber el final de debó és massa forta.

Portada de l'edició integral de Los pasajeros del viento, de François Burgeon

Los pasajeros del viento que vaig llegir quan anava a l’institut eren cinc volums d’aventures que retrataven de forma cruel en la narració i evocadorament en el dibuix la misèria física i moral del segle XVIII. François Burgeon ja havia emprat aquest esquema a Los compañeros del crepúsculo, que també recordo amb carinyo, i el 2009 va completar la història amb un sisè volum, de doble llargada.

Burgeon reivindica el protagonisme femení en èpoques on segons la Història les dones no comptaven gaire. És una opció literàriament i ideològicament inqüestionable; però històricament dubtosa, i què per tant arrossega la versemblança de la història. Però si ens creiem el lideratge públic d’alguns personatges femenins, tot encaixa perfectament.

Una història que recorre Europa, Àfrica, les colònies americanes, i l’oceà. L’oceà Atlàntic, magnífic com a àmbit geogràfic amb unes regles particulars que el fan molt més que un altre escenari, i que visualitza claríssimament la diferent concepció del temps respecte de fa dos-cents anys.

Un munt de pàgines ilustrades amb un dibuix preciós, net i ple de detalls, amb molt d’encert amb les ganyotes de tots els personatges i que transmet no només informació sinó sentiments. En els paissatges, el vestuari, l’erotisme insinuat i les elipsis sobre els moments de sexe o violència, en la decoració dels habitatges, en les cares no especialment agraciades, a tot arreu François Burgeon troba el punt exacte amb que acompanyar gràficament una narració lenta i pausada, amb un munt de diàlegs i un munt de contemplació, però amb un pols ferm i una magnètica vitalitat.

I és que el guió és delicadament sensacional. Després d’un munt de pàgines continues demanant-te de què va aquesta història, més enllà de les aventures de la protagonista i els seus amics. Però arriba un moment en què t’adones que no et conformes amb una típica història en que es resol un determinat objectiu; necessites que et continuen explicant com és la vida de tots aquells persontges apassionants, i no només els protagonistes, sinó també una fascinant col·lecció de secundaris que formen un univers tant atractiu com desolador.

Un cant a la llibertat que denuncia els racons més foscos de l’ànima humana. Un còmic històric no apte per a cors sensibles, terriblement colpidor però meravellosament optimista.

Adient per a viatgers intrèpids. Containdicat per a fanàtics de l’acció trepidant.

Salut i sort,
Ivan.

El hereje

Una novel·la apassionant i serena sobre fets passats i tendències presents.

Miguel Delibes - El hereje

Miguel Delibes va escriure aquesta  novel·la en un moment en què ja s’intuien molts trets dels titulars actuals de la premsa, i el temps no ha fet més què augmentar la vigència d’una novel·la ambientada a la Castellà del segle XVI. Pretensions polítiques de poder omnímode, ús de la religió com a espantall i conflictes entre les elits locals i les del nord d’Europa apareixen a El hereje, però la novel·la no tracta sobre la Inquisició, la Reforma ni els comuneros. Això només és el paissatge en que Delibes presenta una història sobre intolerància religiosa.

De les cinc-centes pàgines què té El hereje, tranquilament quatre-centes estan dedicades a la descripció del seu protagonista. Descripció, perquè el què és substancial no són els fets què va narrant amb pols ferm i constant Delibes, sinó què el lector comprén íntimament la seva personalitat i el seu pensament, emocionalment innocent, religiosament devota, èticament sòlids. Un personatge què no faria mal a ningú.

D’aquesta manera aconsegueix Delibes què el lector tingui compassió per Cipriano Salcedo i s’indigni encara més amb la injustícia què es perpetra contra ell i alguns altres. Pensar diferent i compartir aquest pensament era intolerable aleshores, i alguns volen què torni a ser delicte i perseguit per la llei.

El hereje és també un homenatge confès a Valladolid i al seu esplendor durant l’època de l’imperi castellà. El retrat de l’època és vívid i complert, incloent la visió sobre la vida en l’entorn rural (immensament majoritari aleshores) i la recreació de les tècniques de caça de l’època, fruit de la passió cinegètica de l’autor. Però em crida l’atenció què Delibes manté en tot moment la narració des del punt de vista d’un protagonista únic, renunciant a construir un retaule molt més ric. No era aquesta la seva pretensió i hagués dispersat la seva atenció i la del lector de la implacable denúncia de la intolerància i la dictadura cultural.

Adient pels qui agradi contemplar amplis horitzonts. Contraindicada pels qui escolten Deu parlant-los només a ells.

Salut i sort,
Ivan.

Victus

El descobriment d’una història de la que tothom sap el final.

Portada de la novel·la Victus, de l'Albert Sánchez Piñol

M’ha costat entrar, perquè Victus no és una novel·la històrica típica. No només està narrada en primera persona des del cor mateix de l’acció, sinó que a més ve impregnada per dos eixos que fan la seva lectura molt dinàmica, però també molt diferent al que hom espera del génere.

El primer, la implicació del protagonista i narrador. Martí Zuviría, personatge basat en un ajudant del general Villarroel, dicta les seves memòries quan ja és massa vell per a guardar les aparences i està de tornada de tot. Cínic, malparlat, malhumorat, amb un sentit de l’humor escatològic i contundent, la seva descripció irreverent amb la Història i iconoclasta amb les grans figures és senzillament deliciosa.

El segon, el llenguatge modern i viu, allunyat de formes antigues ni encarcarades. Cap concessió a l’historicisme lingüístic i tria de la senzillesa i comercialitat. Escriure pensant pels lectors d’avui dia, res a dir.

A partir d’aquest punt de partida l’Albert Sánchez Piñol presenta un recorregut lineal per la part final de la Guerra de Successió, entre la batalla d’Almansa i la caiguda de Barcelona. Ho fa des del punt de vista de la gent del carrer, de burgesos cap avall, i observant profundament els poderosos. I ho fa d’una manera didàctica: primer explica el bagatge sentimental i científic del protagonista, per a ajudar-nos a entendre la societat de l’època; després ens porta per les pràctiques militars i la realitat política del moment; i finalment explica el desenllaç de forma perfectament contextualitzada.

I tot això és una novel·la apassionant, no un avorrit llibre d’Història.

Perquè al parlar amb peus a terra Martí Zuviria ens transmet sentiments, pors, esperances i anhels. Entenem la ridiculesa dels grans discursos davant el patiment dels individus i perquè molts van presentar-se voluntaris per a patir, veiem com molts es van posar cap a on millor els bufava el vent i, oh sorpresa!, trobem múltiples paral·lelismes amb la situació actual.

Brutal i tendra, impressionant i alhora serena, Victus passa al panteó de les grans novel·les de la literatura catalana.

Adient pels que aprecien els detalls d’un camí bonic cap a un final lleig. Contraindicat pels puritans i gent impressionable amb la sang.

Salut i sort,
Ivan.